Opinió

Zeus tronant

Cal parlar de justícia i llibertat quan 70 milions de persones al món amassen més béns i diners que els 7.000 milions restants?

Escriu Hayek en La fatal arrogància que “la nos­tra capa­ci­tat raci­o­nal no con­sis­teix tant a conèixer el món i a inter­pre­tar les con­ques­tes huma­nes com a ser capaços de con­tro­lar els nos­tres ins­tin­tius impul­sos”. Una mica d'això es mani­festa estentòria­ment en els polítics espa­nyols del moment, i no poc també en la Cata­lu­nya post-9-N. No obs­tant això, la política no s'ha de cons­truir així: ha de ser la raó la que con­du­eixi el procés i la dialèctica, i ni la passió, o els ins­tints, els que regei­xin el camí de l'objec­tiu final, el bé comú, no la sacro­santa iden­ti­tat. Ado­rar la iden­ti­tat és poster­gar tota la resta, com en els últims qua­tre anys de des­a­cords entre Cata­lu­nya i Espa­nya, entre Rajoy i Artur Mas. Quan no és la raó la que regeix els pro­ces­sos, és el riu des­con­tro­lat qui deter­mina la fi ine­xo­ra­ble. En la raó política hau­ria d'excloure's la ine­xo­ra­bi­li­tat. Gover­nar és cons­truir el pos­si­ble, edi­fi­car amb un exclu­siu punt de mira: aquest bé comú de les famílies i els indi­vi­dus en el qual se satisfà la seva feli­ci­tat.

El que acaba de suc­ceir a Grècia hau­ria de con­vi­dar a la reflexió. La democràcia grega ha expres­sat el seu males­tar, pro­ba­ble­ment sense la con­si­de­ració serena i impres­cin­di­ble, ja que els seus “ins­tin­tius impul­sos” l'han conduït a un repte fron­tal, no només a la Unió Euro­pea (de la qual Ray­mond Barre deia que “va ser un error que Grècia hagués entrat en ella”), sinó a l'ortodòxia del sis­tema finan­cer en postu­lar l'impa­ga­ment del deute. Syriza és la resul­tant del males­tar social al no veure's “com­pre­sos” els grecs en les seves raons –i des­ra­ons també– i dels seus res­sen­ti­ments ances­trals anti­germànics, que en el pas­sat els van supo­sar dolo­ro­ses injustícies i inco­mo­di­tats. És la Sra. Merkel un dogma de fe, la “dic­ta­dora” de la política euro­pea? És el model ale­many el més idoni per reme­iar els greus pro­ble­mes estruc­tu­rals hel·lens?

L'impuls ins­tin­tiu con­ver­tit en arma elec­to­ral pot por­tar a la caòtica con­clusió que l'euro com a sis­tema pos­si­bi­lita diver­ses òpti­ques ope­ra­ti­ves, que poden dis­sen­tir del sis­tema cen­tral de la seva gestió. Aquests impul­sos obren la porta, sens dubte, a un con­di­ci­o­na­ment super­po­sat de la dis­ci­plina monetària i finan­cera, o a l'arbi­tra­ri­e­tat de pre­ten­dre sos­te­nir l'insos­te­ni­ble, garan­tir un estat de benes­tar sense la cor­res­po­nent suficiència fis­cal. I, final­ment, a un pro­ce­di­ment d'impa­ga­ment del deute públic que qüesti­o­na­ria la bona salut de l'euro i de la zona euro per efec­tes con­ta­mi­nants deri­vats de la fan­ta­sia política dels votants de Syriza, més o menys conduïts a l'engany.

En Homer i en el tea­tre clàssic de l'Hèl·lade no era inu­sual apel·lar al “Zeus tro­nant”, el déu suprem de l'Olimp que impo­sava la seva llei a déus i herois, el que, per cert, “ence­gava amb la supèrbia els herois que vol per­dre”, com adver­teix el gran poeta. En un exer­cici de paral·lelisme analític, Zeus tro­nant va ser Aznar diven­dres pas­sat en el seu dis­curs des­a­fo­rat de la con­venció naci­o­nal del PP, aquest invent rea­ni­ma­dor de l'apa­ra­dor publi­ci­tari dels necis. També els espa­nyols es dei­xa­ran enga­nyar pels impul­sos d'un PP que nega l'evidència de la seva pròpia cor­rupció? Aznar va pro­fe­rir una veri­tat: “On és el PP?” El meli­fluu, i décapé Mari­ano Rajoy, hi va con­tra­po­sar els con­jurs del Carib de Podem o l'admo­nició a la ciu­ta­da­nia amb vot sobre “la ruleta russa del popu­lisme”. De nou l'engany! Aquesta serà la seva alter­na­tiva a l'engany dels “podem” amb màgiques fórmu­les impos­si­bles per sor­tir de la crisi, del deute? És aquest l'argu­men­tari dels qui esgri­mei­xen l'ètica sense conèixer-la i pro­po­sen òpti­ques defor­ma­do­res dels seus adver­sa­ris polítics?

La suma final serà l'engany, tal com podria esde­ve­nir en la Grècia de Syriza. El pro­blema és que els danys soci­als, l'empo­bri­ment social, la misèria d'àmplies capes pobla­ci­o­nals i la demo­lició de la classe mit­jana és real; entre­tant, ningú explica com es pagarà un deute públic i pri­vat a Espa­nya del 315% del PIB. Cal par­lar de justícia i lli­ber­tat quan 70 mili­ons de per­so­nes amas­sen més béns i diners que els 7.000 mili­ons res­tants? Zeus ha de tro­nar aquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia