Ni millors ni diferents

Dijous pas­sat, al ves­pre, després del regal d'una agra­da­ble i còmplice vet­llada amb amics incon­di­ci­o­nals a l'hotel El Prado de Puig­cerdà (un hotel fami­liar de bon tracte i bon men­jar), vaig tenir ocasió de veure una esto­neta el feno­men (ho dic per l'èxit d'audiència i el con­tin­gut nefast del mateix) de Gran Her­mano VIP. Quin espec­ta­cle! Tal com va dir fa uns dies en Xevi Xirgu en aquest mateix diari, visi­o­nar tota aque­lla xava­ca­ne­ria de per­so­nat­ges i els des­propòsits que fan i diuen et deixa “per­plex”. Una per­ple­xi­tat enorme, sense límits, que va aug­men­tant a mesura que escol­tes les inter­ven­ci­ons amo­rals dels par­ti­ci­pants. Tot ple­gat clama al cel i et fa dub­tar del bon sen­deri dels nos­tres con­ciu­ta­dans.

Fa algun temps n'hi havia un altre: Gan­dia Shore (la versió ame­ri­cana, Jer­sey Shore, encara era més escan­da­losa), a on tots s'enlli­ta­ven amb tots i es pica­ven i s'insul­ta­ven com a forma habi­tual de rela­ci­o­nar-se. He de con­fes­sar que, a pesar que als adults de casa ens tenia espar­ve­rats, als ado­les­cents de la família (sort que han cres­cut i han anat aga­fant cri­teri) els agra­dava d'allò més. Un des­as­tre de pro­duc­tes tele­vi­sius, és cert. Ara bé, no ens enga­nyem: a Cata­lu­nya Gran Her­mano VIP dijous pas­sat va ser el pro­grama més vist, amb un índex d'audiència d'un 26,4% de quota de pan­ta­lla. És a dir, la cutre­ria no és patri­moni només dels veïns de la resta de l'Estat. No és d'uns i no dels altres. La indecència o la mes­qui­nesa no té fron­te­res i aques­tes “vir­tuts” són pro­pi­e­tat de tots. I, segu­ra­ment, si mai som inde­pen­dents, la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya seguirà con­su­mint aquests tipus de pro­gra­mes i amb el mateix èxit. Poder cal­dria recor­dar aquí la teo­ria de l'escrip­tor i peri­o­dista cata­la­nista Just Cabot, mort a l'exili, a París, que diu: “si par­tei­xes un for­matge de bola, les dues mei­tats són del mateix for­matge; no et surt mai l'altra mei­tat de gruyère. I Espa­nya era un sol for­matge. Les bes­ti­e­ses i àdhuc el lèxic d'una banda, al que s'assem­blen més és a les bes­ti­e­ses i al lèxic de l'altra banda”.