Pizza

Com a Cata­lu­nya per Cap d'Any, la retrans­missió tele­vi­siva de la final de la Super­bowl ame­ri­cana és el moment de màxim dis­pendi i cre­a­ti­vi­tat publi­citària de les grans mar­ques. Va ser el dar­rer cap de set­mana de gener i un dels anun­cis més comen­tats ha estat el d'una ONG con­tra la violència domèstica i els abu­sos sexu­als. L'anunci mos­tra un pis on es pot deduir que hi viu una pare­lla. Les imat­ges alter­nen detalls de vida quo­ti­di­ana amb d'altres d'inqui­e­tants: plats bruts a la pica i uns lli­bres sobre la catifa de la sala d'estar; un llit con­ju­gal desen­dreçat i la marca d'un cop a la paret; la llum d'un tele­vi­sor i el retrat d'ella a terra amb el vidre tren­cat.

Men­tre veiem això, sen­tim una tru­cada al telèfon d'emergències en què una dona, després de donar la seva adreça, demana una pizza. L'ope­ra­dor creu que és una broma i li recorda que està tru­cant al ser­vei d'emergències. Ella res­pon que sí, i li demana que la pizza sigui de pep­pe­roni. L'ope­ra­dor li repe­teix que truca a emergències, i li pre­gunta de nou si en té alguna. Ella res­pon de seguida: sí. I li demana quant tri­ga­ran a por­tar-li. L'ope­ra­dor entén de sobte del que es tracta. Li pre­gunta si no pot par­lar perquè hi ha algú amb ella, i ella con­testa amb un sí breu i sec. No era una pizza, el que volia. Es tracta d'una tru­cada real que es va pro­duir fa uns mesos. L'ope­ra­dor d'emergències va enviar una patru­lla al pis i van tro­bar una dona amb sig­nes d'haver estat apa­llis­sada i un home begut. El van dete­nir.

La tru­cada diu molt de l'enginy des­es­pe­rat de la dona per fer-se enten­dre sense aixe­car de nou la ira de l'ener­gu­men que l'acaba d'agre­dir, i la intuïció o bona for­mació de l'ope­ra­dor capaç d'enten­dre el veri­ta­ble mis­satge de la tru­cada. Sovint cal expli­car men­ti­des per mos­trar una veri­tat. Escrip­tors i direc­tors de cinema ho saben molt bé: som metàfores però a vega­des ens pre­nem massa al peu de lle­tra. No sem­pre parem atenció a les men­ti­des on s'amaga, entre línies, la part genuïna i vul­ne­ra­ble de la nos­tra huma­ni­tat. Ara els men­ti­ria si no els digués que m'inqui­eta pen­sar les vega­des que m'han par­lat de pizza i jo, sim­ple­ment, hi veia una pizza.