Opinió

Laïcisme i islamisme

De nou es torna a l'origen, és a dir, a la religió, i per tant al creixement de l'islamisme. El període
de règims laics ha estat curt i el resultat, mediocre

L'Ori­ent Mitjà ha estat un labo­ra­tori de llui­tes de poder, guer­res de religió, domi­nació i colo­ni­a­lisme. Al segle VI dos impe­ris entren en con­flicte, Bizanci, l'imperi romà d'ori­ent, cristià amb la capi­tal a Cons­tan­ti­no­ble, i l'imperi persa, cen­trat a Bag­dad, amb el zoro­as­trisme com a religió. La guerra dura 25 anys i mal­grat que  la victòria és per a Bizanci, l'imperi queda exhaust. El 570 neix Mahoma i la seva religió “reve­lada” per Déu i reco­llida en l'Alcorà, lli­bre sagrat, és la base d'un règim polític i una religió sen­zi­lla: s'ha de com­plir la llei de Déu i això salva el cre­ient, la religió defi­neix la política, el dret i un ordre social igua­li­tari que només dis­tin­geix entre cre­ients i no cre­ients, l'objec­tiu del qual és con­ver­tir la huma­ni­tat a l'Islam  i con­quis­tar el món. El buit de poder i la feblesa de Bizanci per­met que l'islam arribi en un segle fins a l'Atlàntic i França a l'oest  i fins a l'Índia i Indonèsia a l'est.

El món es divi­deix en “Dar al-Islam”, el regne de l'islam, i “Dar al-Harb”, el regne de la guerra. Els cre­ients tenen una obli­gació d'esten­dre la religió per la guerra, jihad, és a dir, “pel cor, la llen­gua, les mans o l'espasa”. El cris­ti­a­nisme ha tin­gut èpoques de cro­a­des i guer­res de religió però ha evo­lu­ci­o­nat cap a la filo­so­fia i la història per la sepa­ració inhe­rent entre l'ordre diví i etern, Déu, i el ter­re­nal i tem­po­ral, el Cèsar. No és el cas en l'islam, que sem­pre es con­si­dera a si mateix com supe­rior: un trac­tat només ha de ser res­pec­tat si la força pròpia no per­met superar-lo, els pobles “infi­dels” no poden ser trac­tats com iguals perquè pel fet de no tenir la fe “no ho poden ser”.

La mort de Mahoma plan­teja un con­flicte per la suc­cessió que mai ha estat resolt: els que ele­gei­xen per votació Abu Bakr com el suc­ces­sor més idoni i els que ele­gei­xen el seu cosí Ali pen­sant que la suc­cessió ha de ser per con­san­gui­ni­tat perquè no es pot dei­xar una decisió tan trans­cen­dent a la “fal·libi­li­tat” humana. Són només el “ele­gits” els que poden guiar el poble. El con­flicte entre els pri­mers, sun­ni­tes, i els segons, xiïtes, ha arri­bat fins avui.

El ter­ri­tori con­quis­tat per l'islam és tan extens que es divi­deix i no és fins al segle XIII que el somni d'un sol imperi torna a renéixer amb l'imperi otomà, que con­quista Cons­tan­ti­no­ble el 1453, domina el sud del mar Medi­ter­rani i arriba fins a Viena i fins al Cau­cas. Els

sul­tans es decla­ren “l'ombra de Déu a
la terra”  i no trac­ten cap estat cristià com el seu igual, el seu imperi és més extens que tot Europa... La França de Fran­cesc I s'alia el 1526 amb l'imperi otomà per fer la guerra als Habs­burg i el moment cul­mi­nant del seu poder arriba el 1683, quan és der­ro­tat a les por­tes de Viena. A l'època de l'equi­li­bri de poder a Europa després de la Pau de
Westfàlia, Tur­quia juga el mateix paper que la resta d'estats euro­peus, però l'ambi­valència política i reli­gi­osa es manté i, quan el 1914 ali­ats d'Ale­ma­nya són ata­cats per Rússia, la res­posta és l'acu­sació de la vio­lació  de la neu­tra­li­tat turca però també la volun­tat russa d'ani­qui­lar l'islam... L'acord fran­co­britànic Sykes-Picot de 1916 divi­deix mig ori­ent en àrees d'influència per les potències colo­ni­als, Síria i el Líban esde­ve­nen fran­ce­ses, i Egipte, l'Iraq, Pales­tina i Jordània, britàniques.

Kemal Ata­turk abo­leix el sul­ta­nat el 1920 i con­ver­teix Tur­quia en un estat laic. És després de 1945 que les anti­gues monar­quies a Egipte, Líbia, l'Iraq, Síria i el Iemen són abo­li­des per joves mili­tars naci­o­na­lis­tes que volen expan­dir el seu país i opo­sar-se a l'Estat d'Israel creat per l'ONU el 1947 perquè el món  té un deute amb els jueus després de l'Holo­caust. És en aquesta època quan apa­reix una volun­tat pana­ra­bista que plan­teja la cre­ació d'un estat amb una única ètnia, cul­tura i llen­gua que final­ment té poc recor­re­gut, men­tre que els isla­mis­tes, els ger­mans musul­mans, fun­dats el 1928, bus­quen la base de la seva política de nou en la religió.

El fracàs de les dic­ta­du­res mili­tars de Nas­ser, Sad­dam Hus­sein, Al-Assad  i
altres que són der­ro­tats per Israel el 1948, 1956, 1967 i 1973, i que no acon­se­guei­xen millo­rar el nivell de vida de
la població i la cons­ta­tació que l'asso­ci­ació amb l'URSS no per­met  pro­gres­sar ni econòmica­ment ni mili­tar­ment, obre la porta a l'incre­ment de la influència dels EUA que con­du­eix a la pau d'Egipte i Síria amb Israel per recu­pe­rar ter­ri­to­ris per­duts en les guer­res i esta­bi­lit­zar la pau. De nou es torna a l'ori­gen, és a dir, a la religió, i per tant al crei­xe­ment de l'isla­misme. El període de
règims laics ha estat curt i el resul­tat, medi­o­cre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia