Castanyes socialistes

Qual­se­vol situ­ació és sus­cep­ti­ble d'empit­jo­rar? Sí, sem­pre pot ploure. O caure pedra. Això exac­ta­ment li passa al PSOE de Pedro Sánchez. En un par­tit rao­na­ble –valga l'oxímoron– hau­ria estat Edu­ardo Madina el gua­nya­dor de les elec­ci­ons primàries. Al PSOE, no. Les ten­si­ons i els interes­sos interns van fer que les guanyés un líder amb poc carisma. Tan poc caràcter, que, en rea­li­tat, la plaça que­dava en sus­pens per si Susana Díaz s'ho repen­sava. Sánchez és un per­so­natge ben pen­ti­nat, però de poca empenta i escàs dis­curs, que fa l'efecte de pro­vi­si­o­na­li­tat per­ma­nent. La cara no arre­gla l'ànima. I encara menys el cer­vell. Totes les deci­si­ons que pren el nou secre­tari gene­ral del PSOE sem­blen desa­jus­ta­des i dins el par­tit ha gua­nyat espai la per­cepció de gran espi­fi­ada. Pot­ser per això el líder pro­vi­si­o­nal soci­a­lista ha liqui­dat el secre­tari gene­ral de la Fede­ració Soci­a­lista Madri­le­nya. Per sem­blar reso­lu­tiu. Però voler no és poder. Al PSOE impera allò del Teno­rio: Los muer­tos que vos matáis gozan de muy buena salud, i Tomás Gómez no es deixa enter­rar. Vigència i actu­a­li­tat de Don José Zor­ri­lla. L'epi­sodi ha deri­vat en esca­ra­mussa i a Madrid soci­a­lis­tes de color local i fede­ral van pels car­rers a trom­pa­des. Aquell par­tit no té solució. En rea­li­tat, cap en té. Però els morts, del color que siguin, han de fer bona cara. Com que Susana Díaz ara no se'n pot encar­re­gar perquè ha de resol­dre les seves elec­ci­ons autonòmiques, per què no li ho dema­nen a Iceta? És l'embal­sa­ma­dor per­fecte!