Grècia independentista

No cal ser un setciències per pre­veure que l'epi­sodi final del procés es jugarà en l'esfera inter­na­ci­o­nal. Serà un assumpte intern d'Espa­nya fins que pren­guem la decisió de mar­xar. Com que no serà un divorci amistós, hi haurà medi­ació, agradi o no a cata­lans i espa­nyols. En política inter­na­ci­o­nal, la norma és fer tot el pos­si­ble per man­te­nir l'statu quo, fins que es pro­du­eix el canvi; lla­vors s'intervé per mini­mit­zar-ne les con­seqüències. Això és el que pas­sarà a Cata­lu­nya després de la victòria sobi­ra­nista del 27-S, quan el Par­la­ment con­firmi legal­ment la volun­tat cata­lana d'esde­ve­nir un estat inde­pen­dent. Les can­ce­lle­ries cobra­ran pro­ta­go­nisme i ales­ho­res recor­da­rem que García-Mar­ga­llo ha fet més que ningú per la causa cata­lana. El pres­tigi de la diplomàcia espa­nyola està en hores bai­xes. Aquesta set­mana el minis­tre ha dit que per haver pres­tat 26.000 mili­ons a Grècia no s'han pogut apu­jar les pen­si­ons o les pres­ta­ci­ons d'atur. No sen­ti­reu decla­ra­ci­ons simi­lars d'ale­manys, britànics o fran­ce­sos. Prin­ci­pal­ment perquè és men­tida. El res­cat de Grècia es va fer mit­jançant fons radi­cats a Luxem­burg, que van eme­tre deute per com­prar bons grecs. Els estats euro­peus van ava­lar aquest deute. Ava­lar no és igual a pres­tar. Espa­nya no va posar ni un euro en aquest res­cat. Les can­ce­lle­ries euro­pees –la grega inclosa– tin­dran en compte aquest i els ante­ri­ors esti­ra­bots espa­nyols (com el de les dele­ga­ci­ons) a l'hora de valo­rar què fer en el cas català.