‘Siau qui sou'

A França, últi­ma­ment, molta gent està dis­po­sada a sor­tir al car­rer i a mani­fes­tar-se dient que és algú que ningú que el coneix hau­ria dit mai que era. Natu­ral­ment, els motius que els mouen a fer això són neces­sa­ris, dig­nes i jus­tos, però també és evi­dent que, ni en broma, són aquell o aquells que cri­den que són, men­tre es mani­fes­ten. Va ser així com fa unes set­ma­nes, a tot el ter­ri­tori del que molts fran­ce­sos diuen que és França, van sor­tir milers de per­so­nes cri­dant “Je suis Char­lie”.
Diu­menge pas­sat, poques hores després que un ter­ro­rista dis­parés més de 30 trets con­tra un cafè de Copen­ha­guen on es feia una xer­rada sobre la lli­ber­tat d'expressió, uns quants cen­te­nars d'espon­ta­nis més van mani­fes­tar-se a París, men­tre cri­da­ven “Je suis danois”. La cosa és greu perquè tant Finn Noer­ga­ard, la víctima d'aquell atemp­tat, com Omar Abdel Hamid al-Hus­sein, el ter­ro­rista que va dis­pa­rar, havien nas­cut a Dina­marca. Però s'entén perquè, encara que els de Pode­mos i els qua­tre que que­den a Ini­ci­a­tiva no ens ho dei­xin dir, Dina­marca, com França o com Europa, estan històrica­ment vin­cu­la­des a uns valors i a uns drets que tenen ben poc a veure amb els que defen­sava aquell ter­ro­rista. També és greu, en tot cas, que avui fran­ce­sos, dane­sos i euro­peus hagin de ser tan­tes coses de cop per poder con­ti­nuar essent sen­zi­lla­ment el que són. És clar que a França tenen una certa tra­dició en l'art sem­pre difícil de dupli­car-se. Pot­ser un dels pri­mers d'ells a prac­ti­car aquesta habi­li­tat va ser Gus­tave Flau­bert, el dia aquell que va dir davant d'un jutge que era Madame Bovary. Però, encara que també ho va dir per poder defen­sar-se, com ja saben, Flau­bert no va sor­tir a mani­fes­tar-se al car­rer i tam­poc no va anar voluntària­ment a tro­bar aquell jutge. L'hi van dur, que és dife­rent. És per això que segur que m'accep­ta­ran que els cata­lans –siguem del nord o del sud– tenim una experiència molt més àmplia que la dels fran­ce­sos a dupli­car-nos i, si convé, a mul­ti­pli­car-nos. Al fran­ce­sos els toca sor­tir de tant en tant al car­rer a cri­dar que són el que tot­hom sap que els seus docu­ments d'iden­ti­tat neguen. Els cata­lans, en canvi, fa segles, que estem a l'etapa poste­rior: la de sor­tir al car­rer –quan podem i on podem– a dir el que pen­sem que som i no allò que uns altres, i alguns cata­lans també, ens diuen. És per això que he titu­lat aquesta columna amb les parau­les del títol del poema més cone­gut de Gui­llem d'Efak. Siau qui sou. Pot­ser ja saben que Efak era mana­corí i mallorquí, encara que fos negre i que hagués nas­cut a Gui­nea. Després alguns diran que era també espa­nyol, obvi­ant que ell, de fet, va deci­dir ser també català. Però sem­bla que alguns je suis a segons quins lieux no per­to­quen.