Opinió

La cultura de la cobdícia (1)

Els cobejosos són personatges immorals, però també estúpids

Fa sis anys vaig publi­car un lli­bre amb aquest títol. El vaig escriure l'any abans, el pri­mer de la crisi econòmica que estem vivint. Des d'ales­ho­res he pen­sat molt sobre aquest tema: la crisi s'ha man­tin­gut, les desi­gual­tats soci­als han aug­men­tat i la cobdícia no s'ha reduït, si tenim en compte que les pàgines econòmiques dels dia­ris estan ple­nes de casos de cor­rupció, que són tots exem­ples de cobdícia, de gua­nyar més i més de pressa.

Com que tinc molts anys puc retro­ce­dir en el temps sense neces­si­tat de fer un tre­ball d'inves­ti­gació i ser­vint-me només de l'experiència. Vaig començar a tre­ba­llar l'any 1960 en una enti­tat bancària, i entre el 1975 i el 1982 era res­pon­sa­ble de la seva divisió inter­na­ci­o­nal. En els dos períodes vaig conèixer bé el que eren els bancs cata­lans, els espa­nyols i els inter­na­ci­o­nals. Hi havia casos pun­tu­als de cor­rupció –sem­pre n'hi ha hagut–, però no exis­tia una cul­tura de la cobdícia. Les reu­ni­ons o les entre­vis­tes eren només tècni­ques.

Diuen que el qui va ser sant Tomàs d'Aquino el van tan­car en una habi­tació amb una pros­ti­tuta per a posar-lo a prova. Ni jo, ni aquells que tre­ba­lla­ven amb mi vam estar sot­me­sos a aques­tes pro­ves: cap cli­ent em feia arri­bar un sobre quan em dema­nava un crèdit, la meva dona no va rebre mai un abric de pells com a regal, a la meva habi­tació, en un hotel de Frank­furt o de Nova York, no vaig tro­bar mai cap senyora a la meva dis­po­sició, no em van con­vi­dar a fer un cre­uer pel Medi­ter­rani o pel Carib. Hi havia cobdícia en algu­nes per­so­nes, però no una cul­tura, o sigui un sen­ti­ment estès del guany indi­vi­dual, que era un model per als altres.

El canvi es va pro­duir, més o menys, als anys vui­tanta, quan vaig aban­do­nar el món de les finan­ces –a la força et pen­gen–. Fora del nos­tre país va començar una mica abans. La pre­gunta que em faig és per què aquest canvi social.

Per què a par­tir d'aquell moment sur­ten per­so­nat­ges a l'Estat espa­nyol –a Cata­lu­nya i fora de Cata­lu­nya– que res­po­nen a noms com Mario Conde, Mari­ano Rubio, Ruiz Mateos, i més dar­re­ra­ment la majo­ria de diri­gents de Bankia, de Ban­caja i d'altres cai­xes espa­nyo­les, que s'auto­con­ce­dien sous immen­sos quan les enti­tats a les seves ordres s'enfon­sa­ven cada dia una mica més? Dels noms cata­lans només men­ci­o­naré en Millet, per no com­pli­car-me la vida. Quan hi ha un poca­ver­go­nya que fica la mà a la caixa, això no és cul­tura de la cobdícia, però quan hi ha tres dot­ze­nes de diri­gents de Bankia o tres cen­te­nars de per­so­nes embo­li­ca­des amb l'estafa dels ERO a Anda­lu­sia, ales­ho­res podem afir­mar que el feno­men per­so­nal s'ha con­ver­tit en col·lec­tiu.

Els cobe­jo­sos són per­so­nat­ges immo­rals, però també estúpids, si es mouen en un règim democràtic. La immo­ra­li­tat sem­pre té un com­po­nent d'estu­pi­desa. La set­mana que ve vol­dria expli­car la meva versió del perquè d'aquest canvi de men­ta­li­tat entre nosal­tres en els dar­rers trenta anys.

Vull apor­tar idees per a un debat, més que afir­ma­ci­ons categòriques. I vull pen­sar en les pos­si­bles solu­ci­ons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia