S'ho mereix Catalunya?

Com no podia ser d'altra manera, l'esclat del cas Pujol escampa i pror­roga els seus efec­tes a través dels diver­sos actes d'un espec­ta­cle escan­dalós i fins i tot impúdic. No n'hi havia prou, és clar, amb l'explosió de l'arte­facte, ni amb la vora­ci­tat de la caverna mediàtica madri­le­nya, ni amb el des­con­cert i l'enuig dels antics fidels del pre­si­dent. Havien d'arri­bar, lògica­ment, els epi­so­dis deri­vats de la inves­ti­gació judi­cial i par­la­mentària que, en un cas com aquest, eren sen­zi­lla­ment ine­vi­ta­bles. L'espec­ta­cle con­ti­nuarà, doncs, una llarga tem­po­rada, ja que que­den encara altres eta­pes dolo­ro­ses per cobrir. Al final, la veu dels ciu­ta­dans en les elec­ci­ons del setem­bre i les futu­res sentències judi­ci­als posa­ran terme a una expo­sició pública de misèries i ver­go­nyes que pot­ser fa feliços alguns, però que resulta fran­ca­ment anguniós per a molts de nosal­tres. Res no pot bar­rar el pas, natu­ral­ment, a la trans­parència i als acla­ri­ments que voldríem i que no sabem pas si aca­ba­rem d'obte­nir, però men­tres­tant la visió del drama no és pre­ci­sa­ment edi­fi­cant.

D'altra banda, com que les estratègies de defensa judi­cial i la per­se­cució política dels adver­sa­ris no s'ave­nen fàcil­ment a la clare­dat i a la “veri­tat” –per sub­jec­tiva que sigui–, estem assis­tint aquests dies a unes com­pa­rei­xen­ces que reve­len una acti­tud que no deixa de sor­pren­dre'ns. Veure l'antic pre­si­dent escor­redís i més aviat dis­pli­cent i ensu­per­bit; escol­tar l'esposa del prin­ci­pal impu­tat exhi­bint una alti­vesa i una con­des­cendència filial incom­pren­si­bles; i con­tem­plar final­ment una exhi­bició de supèrbia i orgull tan inac­cep­ta­bles en boca del fill pri­mogènit, no sé si aju­den a obte­nir una abso­lució judi­cial, però en tot cas segur que pro­jec­ten una imatge de con­junt real­ment llas­ti­mosa que enve­rina no tan sols una família, sinó tot un sis­tema polític i la soci­e­tat mateixa que va fer-lo pos­si­ble. Cata­lu­nya, aquesta Cata­lu­nya que cir­cula en el llen­guatge dels impu­tats com un autèntic patri­moni fami­liar exclu­siu, real­ment no s'ho mereix...

Pot­ser del penós espec­ta­cle d'aquests dies allò que més sorprèn és el con­trast feri­dor entre tot el que anem des­co­brint, entre les reve­la­ci­ons que ens escu­pen a la cara, i els valors teòrics que es defen­sa­ven en el dis­curs polític del pas­sat, l'adoc­tri­na­ment amb què vam ser ser­mo­ne­jats durant tants anys de poder abso­lut i la mora­li­tat que se'ns pre­di­cava cada dia. Cal que ho recor­dem? Valors com la fide­li­tat i el ser­vei des­in­te­res­sat al país, l'obra ben feta, la pri­ma­cia de l'eco­no­mia pro­duc­tiva, la sub­or­di­nació de l'ambició per­so­nal a la causa col·lec­tiva, l'hones­te­dat... tron­to­llen i xoquen fron­tal­ment con­tra això que ara se'ns pre­senta als nos­tres ulls com una pràctica quo­ti­di­ana exe­cu­tada sense escrúpols. Per part del fill gran, l'exhi­bició del poder, del diner i d'un sis­tema de vida com­pe­ti­tiu i ferotge; l'ús del tràfic d'influències; l'abús del
cognom fami­liar i del poder polític per fer nego­cis; l'exhi­bició dels sig­nes de riquesa; l'auto­es­tima sense màcula ni limi­tació; l'expo­sició de l'eufe­misme “dina­mit­zació econòmica” com a forma de gua­nyar-se la vida... Per part del pare, l'oblit interes­sat davant deter­mi­na­des rea­li­tats; la inhi­bició davant la con­ducta de la majo­ria dels seus fills; la tolerància davant deter­mi­na­des pràcti­ques il·lícites; la invo­cació patètica d'una supe­ri­o­ri­tat moral ine­xis­tent...

Té raó en Pujol sènior quan afirma que mol­tes acu­sa­ci­ons es basen en el “diuen, diuen, diuen”. I té raó quan sosté que les denúncies cal pro­var-les i que, per tant, ja veu­rem què que­darà demos­trat davant els jut­ges. Però el domini de la impos­tura sobre tota una família i sobre un poder polític exer­cit impu­ne­ment gra­vita ja damunt de tot, i ningú ja no en podrà esbor­rar els efec­tes. Els efec­tes sobre la família, això sens dubte, però també sobre una Cata­lu­nya ara atònita i abans massa tole­rant. Una Cata­lu­nya que sí que es mereix una cosa dife­rent: una espe­rança de futur en lli­ber­tat que giri full d'una vegada d'aquesta pàgina tan trista de la seva història més recent.