Opinió

Avui és festa

Dentadures

Pla, a ‘El quadern gris', fa referència a unes dentadures potents

En algun lloc vaig insi­nuar que la pre­ca­ri­e­tat que pre­sen­tava la den­ta­dura de Josep Pla els dar­rers anys de la seva vida va tenir una influència deci­siva en el desen­vo­lu­pa­ment de la cuina cata­lana moderna. El gran pio­ner –el cui­ner Josep Mer­ca­der del Motel Empordà de Figue­res– va cor­re­gir tex­tu­res de plats tra­di­ci­o­nals per adap­tar-les al lamen­ta­ble estat de les dents de l'escrip­tor i, pot­ser sense ado­nar-se'n, va can­viar els gus­tos d'una gene­ració de cata­lans. Al seu millor lli­bre, El qua­dern gris, Pla fa referència a unes den­ta­du­res molt més potents i me n'he revin­gut gràcies a una anto­lo­gia publi­cada recent­ment al Regne Unit: tex­tos sobre la Pri­mera Guerra Mun­dial escrits per autors de vint països. Pla és l'únic autor penin­su­lar que hi és inclòs, sens dubte gràcies a l'esplèndida tra­ducció que Peter Bush va fer de la seva obra: The grey note­book. La tra­ducció a l'anglès és un ins­tru­ment indis­pen­sa­ble per a la pro­jecció dels nos­tres escrip­tors. La qüestió és que els tex­tos de Pla a l'anto­lo­gia (No man's land, edi­tada per Pete Ayr­ton) són entra­des d'El qua­dern gris que fan notar com la guerra està por­tant una gran bonança econòmica a la neu­tral Espa­nya. Pla hi fa referència als qua­tre anys que fa que dura la guerra, al nom­bre de morts, a la quan­ti­tat de dolor, al volum de des­trucció i devas­tació que “no es pot des­criure”, però després hi afe­geix un d'aquells seus comen­ta­ris antològics, que ha pro­vo­cat aquest arti­cle: “Hi ha ara una quan­ti­tat con­si­de­ra­ble de per­so­nes, de nous rics, que es fan posar dents i quei­xals d'or, de plata o de por­ce­llana –den­ta­du­res ente­res. Hi ha per­so­nes que, de natu­ral, tenen cara de cavall. Altres ten­dei­xen a pro­duir el mateix efecte posant-se den­ta­du­res enor­mes, des­pro­por­ci­o­na­des a la boca humana –ver­ta­de­res peces de den­ta­dura cava­llina.” Pla ho remata comen­tant que, anys a venir, quan aquesta gent senti el nom Ver­dun pen­sa­ran: “Ver­dun, Ver­dun, ah sí... fou quan em van posar aque­lla den­ta­dura, tan pesada, que me la vaig haver de treure...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia