Amb el cul a l'aire

A vega­des hi ha estan­ces de la llar que, no saps ben bé per què, estan maleïdes. Per més esforços que hi dedi­quis i per més que t'hi miris només et donen dis­gus­tos. El cuarto de bany és una d'aques­tes peces que, a casa, per més que hi inver­tim mai no n'hi ha prou.

Ara resulta que el veí de sota té unes humi­tats des­co­mu­nals que són, direc­ta­ment, res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra. Buf, quin mer­der!

Com que ja tinc experiència i sé el que m'espera m'armo de paciència per por­tar amb bon humor el Via Cru­cis del que serà aquesta nova repa­ració domèstica: visita del pèrit, cita amb el paleta, posada en comú del que cal fer i pres­su­post. Res, una nimi­e­tat: aixe­ca­rem tot el pavi­ment i paret de l'estança, mira­rem si és res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra, si entra en els supòsits de l'asse­gu­rança i, després, deci­di­rem. Maco! Cre­uem els dits. Només ens fal­ta­ria que la com­pa­nyia ens digués que d'aquest des­propòsit econòmic no se'n fa càrrec.

No sé a vostès però al nos­tre domi­cili cada indus­trial nou que hi entra hi diu la seva car­re­gant sem­pre con­tra el dar­rer que hi ha tre­ba­llat. Que si han cla­vat amb car­gols una cosa que no es pot fora­dar, que si les jun­tes no estan ben fetes, que si ens han pres el pèl, que si el que cal és...

I quan escol­tes, men­tre et comença a pujar la mosca al nas –perquè tu, com que no en tens ni idea ni de cano­na­des, car­gols, jun­tes, pla­durs i sòcols, con­fies que els que entren per la porta són bons pro­fes­si­o­nals i saben del que par­len–, et vas que­dant amb cara de pòquer cons­ta­tant nova­ment que desa­cre­di­tar la feina de l'ante­ces­sor és un exer­cici llas­ti­mo­sa­ment comú i gene­ra­lit­zat: l'informàtic que et pre­gunta com és que t'han col·locat aquesta merda de xarxa, el lam­pista que cri­tica la ins­tal·lació que salta a totes hores i que tot just aca­bes de pagar... En fi, que, a més a més d'estar empre­nyat com una mona perquè tor­nes a tenir l'habi­tatge potes enlaire i vols solu­ci­o­nar-ho d'una punye­tera vegada, no pots dir pen­ja­ments ni cabre­jar-te, no sigui que demà no tor­nin i et dei­xin, i mai millor dit, amb el cul a l'aire.