Gihadistes? No: catòlics

He tor­nat a relle­gir els volums de Pedra de toc, de l'enyo­rada Maria Aurèlia Cap­many, amb qui sovint ens barallàvem. Per­les: “Orden del Minis­te­rio de Edu­cación Naci­o­nal del 4 de setem­bre de 1936: se halla ter­mi­nan­te­mente pro­hi­bida la coe­du­cación en la enseñanza.” El 14 de juliol de 1945: “El proyecto de Ley de Fuero de los Españoles fue apro­bado por acla­mación, siendo vito­re­ado el acu­erdo de la cámara legis­la­tiva por los entusiásti­cos vítores de los pro­cu­ra­do­res a España y a Franco.” I sobre el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la ley de sucesión: “España, como uni­dad política, es un Estado católico, social y repre­sen­ta­tivo que, de acu­erdo con su tra­dición, se cons­ti­tuye en Reino. (...) El Rey o Regente será varón y español, católico, mayor de treinta años, y deberá jurar las leyes fun­da­men­ta­les y callar a los prin­ci­pios que infor­man el movi­mi­ento Naci­o­nal”.

Al cap de 68 anys, 37 després d'una Cons­ti­tución cano­nit­zada, el minis­tre Wert, per encàrrec del pre­si­dent Rajoy, i sem­pre sota la impo­sició d'una no gens democràtica Con­fe­ren­cia Epis­co­pal Española, la religió –ep!, només la catòlica!– torna a ser matèria ava­lu­a­ble i cur­ri­cu­lar, amb con­tin­guts car­ques, anacrònics, d'una vella, cone­guda olor (Benet i Jor­net...?). ¿Com és que aquest cos encara no ha sal­tat el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal? ¿Que pot­ser aquest col·lec­tiu de fun­ci­o­na­ris desig­nats pel poder polític –res d'allò de la divisió de poders, Mon­tes­quieu– ni tan sols han lle­git la Cons­ti­tució que els dóna feina: nòmina? Al seu arti­cle 14 lle­gim: “Els espa­nyols som iguals davant la llei, sense que pugui pre­va­ler cap dis­cri­mi­nació per raó de nai­xença, raça, sexe, religió, opinió o qual­se­vol altra con­dició o cir­cumstància per­so­nal o social.” O al 16: “Es garan­teix la lli­ber­tat ideològica, reli­gi­osa o de culte dels indi­vi­dus i de les comu­ni­tats. (...) Cap con­fessió tindrà caràcter esta­tal.” Fa cin­quanta anys, al final del Con­cili Vaticà II que els pro­hi­bia, tots crèiem que era a punt de tren­car-se el con­cor­dat entre Espa­nya i la Santa Seu. El jesuïta tar­ra­goní Ramon Comas, a L'Estat i les esglésies per sepa­rat, en denun­ci­ava l'ana­cro­nisme. Pas­sen els anys i els governs con­ti­nuen afa­vo­rint els con­certs edu­ca­tius... espe­ci­al­ment per a les esco­les catòliques. ¿Que hi ha encara –i no ens ho volen dir– un “Cau­di­llo de España por la Gra­cia de Dios”?