Mobile World Congress 2015

No és cor­recte titu­lar un arti­cle en un idi­oma aliè. Algú ha dit que és com donar a enten­dre que el català no és prou ric d'expres­si­ons actu­als tècni­ques, científiques i d'ús habi­tual en les publi­ca­ci­ons divul­ga­ti­ves i les infor­ma­ci­ons pro­fes­si­o­nals. Bar­ce­lona i Cata­lu­nya, aquests dies del congrés dels mòbils han tin­gut un sotrac en veure –més que veure, deduir– l'incal­cu­la­ble nom­bre de per­so­nes que en for­men part, cen­te­nars d'indústries, grans cen­tres de recerca, uni­ver­si­tats, i més, que pene­tren fins als reduc­tes més pro­funds del saber humà. Afe­gint-hi des­co­bri­ments sor­pre­nents, molts dels quals no difo­sos, en bene­fici dels autors de l'estudi, afor­tu­nats des­co­bri­dors de cir­cuits que actuen com gai­rebé un cer­vell humà, i el poste­rior apro­fi­ta­ment d'exclu­si­vi­tat men­tre els sigui pos­si­ble.

Bar­ce­lona i tota l'àrea metro­po­li­tana hote­lera –plens fins a les gol­fes– han res­pi­rat aires de festa major. Fa uns anys que la ciu­tat va fer el salt i està en línia amb les capi­tals euro­pees cap­da­van­te­res. Els savis con­gres­sis­tes sols s'interes­sen pels locals noc­turns que aca­bin a la mit­ja­nit. La majo­ria mani­fes­ten el seu desig de fer un bon àpat en un lloc de pres­tigi. Ori­en­tats, pocs que­den dece­buts. La gas­tro­no­mia cata­lana ha con­que­rit un nom. No és rar, doncs, que els visi­tants par­lin de la ciu­tat culta, artística i gas­tronòmica.

En un estand de visita d'una de les mar­ques líders mun­di­al­ment, qua­tre direc­tius d'ací amb les seves gen­tils espo­ses inter­can­vi­a­ven opi­ni­ons a peu dret. L'ame­ricà amfi­trió cap de l'expe­dició insinuà entrar en una saleta i pren­dre un cafè. Din­tre de l'aco­lli­dora mini­ca­fe­te­ria, dos joves asse­guts no es dig­na­ren ni a girar el cap: eren robots. Con­nec­tats, digue­ren unes parau­les ama­bles i sor­ti­ren del recinte. “Sem­blen per­so­nes”, va fer una. “Les veus són nor­mals i els movi­ments, sense remi­niscències mecàniques.” Par­la­ren, pren­gue­ren cafè i, dis­cre­ta­ment, s'alçaren aco­mi­a­dant-se. Una de les senyo­res, de bona planta, bonica i ben dotada, s'adonà que obli­dava el jer­se­iet. L'amfi­trió va dir al robot: “Porta el jer­sei de la senyora.” Ella el seguí i tar­da­ren a sor­tir. Reque­rida pel marit, sortí amb el jer­sei posat, una mica exci­tada i les gal­tes ver­me­lles. “Què ha pas­sat?”, li digue­ren. “Ama­ble, m'ha aju­dat a posar-me'l i al bai­xar les mans de les espat­lles, pel dar­rere, les ha posat sobre els pits men­tre amb dos dits de cada mà em feia pes­sics als mugrons. He que­dat sense veu, gelada. Són humans o electrònics?” L'ame­ricà digué: “Això ho ha après tot sol! En l'última gene­ració de robots, els potentíssims i gai­rebé cla­ri­vi­dents cir­cuits i memòries emprats s'acos­ten molt al propi i lliure albir. En aquest moment diver­sos labo­ra­to­ris cap­da­van­ters estem en con­tacte amb el govern per deci­dir si esta­blim uns nous límits.” Estu­pe­fac­tes ens pre­guntàrem: Hi ha camí de retorn si ens tirem a la bassa? Qui traçarà la nova rat­lla? Opi­na­ran els robots?