Pla i Espinàs

Una set­mana al llit amb grip i febre dóna per a molt encara que així d'entrada no ho sem­bli. I no ho sem­bla perquè els que ja hi han pas­sat ja saben el pa que s'hi dóna. El virus t'ator­deix, t'apa­llissa i no et per­met aixe­car ni cap ni ore­lles. Però feia uns dies que tenia a la tau­leta de nit La vida lenta, aquest recull de tres die­ta­ris inèdits de Josep Pla publi­cat a Des­tino. Uns escrits que no eren per ser lle­gits però que amb l'edició de Xavier Pla fan de molt bon lle­gir. Uns tex­tos que te'ls pots recep­tar en píndo­les, per dies, per set­ma­nes i simul­ta­ni­e­jar-los amb altres lec­tu­res. I en aquests dies febrils n'he anat espi­go­lant alguns tros­sets. I entre altres fets, cons­tato que hi ha un Pla que fa vida al llit, on menys dor­mir hi fa de tot: lle­geix, escriu, pensa, escolta, observa, menja i, molt de tant en tant, mal­dorm. L'insomni el tena­lla. Però el que m'ha acos­tat a Pla, a part de com­par­tir llit d'aquesta manera tots dos, són les defi­ni­ci­ons del que per­met el fet d'estar alli­tat. Com­par­teixo el que sen­tia des de la fre­dor del seu mas que quan estàs en aques­tes con­di­ci­ons al llit hi ha una calma medi­e­val, un aïlla­ment diví, un silenci per a som­niar la vida, una closca con­tra el món hos­til. Quan per culpa de la malal­tia estàs de baixa del món, allà en la sole­dat del llit encan­tat, com deia Pla, pots expe­ri­men­tar aques­tes sen­sa­ci­ons. O com a mínim les he sen­ti­des gràcies a la qui­e­tud i l'iso­la­ment. Mirar-se la vida d'una altra manera, aga­far-se-la a una altra velo­ci­tat, a un altre ritme, és el que un cop recu­pe­rat m'acom­pa­nya. M'hi ha aju­dat també el nou lli­bre de Josep Maria Espinàs, un altre obser­va­dor precís i minuciós de la rea­li­tat que ens envolta que ha escrit les notes d'una vida de 88 anys, Al ritme del temps. El fullejo i per atzar m'aturo a “La pre­gunta de Pla”. Explica que poc abans de morir Pla va pre­gun­tar al seu edi­tor si creia que, un cop mort, tin­dria encara lec­tors. Subs­cric la res­posta d'Espinàs: men­tre jo vis­qui el con­ti­nuaré lle­gint. Jo també a tots dos!