Petarem

Qua­tre anys després del des­as­tre nuclear de Fukus­hima, no cal sac­se­jar l'espan­tall del catas­tro­fisme per defen­sar que hi ha altres ener­gies alter­na­ti­ves que ens con­ve­nen més als con­su­mi­dors i al pla­neta que habi­tem. Abans de l'ensurt japonès, al llarg de la història hi ha hagut sufi­ci­ents avi­sos seri­o­sos sobre el perill de les cen­trals atòmiques, sobre el risc pal­pa­ble que pot­ser algun dia sí que peta­rem tots ple­gats de veri­tat. Har­ris­burg als Estats Units, Txernòbil a Ucraïna, Van­dellòs I a Cata­lu­nya... La llista ja és massa llarga. Però, no, no cal sac­se­jar l'espan­tall del catas­tro­fisme per defen­sar que hi ha altres ener­gies alter­na­ti­ves que ens con­ve­nen més als con­su­mi­dors i al pla­neta que habi­tem. El quart ani­ver­sari de l'acci­dent japonès ha ser­vit aquests dies per recor­dar que no hem après la lliçó, només els ale­manys, que es van afa­nyar a renun­ciar al seu pro­grama nuclear i a apos­tar per ener­gies sos­te­ni­bles. Que bé que aniríem si, en comp­tes d'impo­sar-nos l'aus­te­ri­tat pres­su­postària i les reta­lla­des soci­als, els germànics caps qua­drats ens impo­ses­sin les ener­gies sos­te­ni­bles. Però no, qua­tre anys després no cal sac­se­jar l'espan­tall del catas­tro­fisme per defen­sar que hi ha altres ener­gies alter­na­ti­ves que ens con­ve­nen més als con­su­mi­dors i al pla­neta que habi­tem. Perquè el prin­ci­pal incon­ve­ni­ent de la pro­ducció nuclear no són només les cen­trals que de tant en tant peten, sinó les que, sense petar, gene­ren resi­dus tòxics que la huma­ni­tat encara no ha acon­se­guit tro­bar la manera d'eli­mi­nar. Vint-i-cinc anys enrere, el des­as­tre el vam tenir aquí a casa, quan un incendi a la cen­tral Van­dellòs I de Tar­ra­gona va estar a punt d'obrir la porta de la síndrome de la Xina. La pressió popu­lar –i sobre­tot l'ele­vadíssim cost que repre­sen­tava reo­brir la planta després de l'acci­dent amb les cor­rec­ci­ons de segu­re­tat per­ti­nents– van fer que l'empresa pro­pietària, la his­pa­no­fran­cesa Hifrensa, decidís tan­car-la defi­ni­ti­va­ment. Al cap de vint-i-cinc anys, el des­man­te­lla­ment encara dura, així de lent és el ritme que por­tem a l'hora de fer les paus amb el medi ambi­ent quan es tracta de l'ener­gia nuclear.