Pau Vidal i Gavilán

Pau Vidal i Gavilán és un jove filòleg, tra­duc­tor i escrip­tor català (nas­cut a Bar­ce­lona l'any 1967), autor d'un lli­bre molt interes­sant i de gran qua­li­tat: El bilingüisme mata. En aquest cas tant l'autor com el lli­bre encara no són gaire cone­guts, però sí que estan obrint un debat extra­or­di­nari que va més enllà de l'estricta qüestió lingüística i literària.

No hi ha dubte que el tema que plan­teja Pau Vidal en el seu dar­rer lli­bre està molt rela­ci­o­nat amb una, diguem-ne, branca del debat sobi­ra­nista. De fet, massa vega­des s'ha afir­mat, per activa i per pas­siva, que si el govern espa­nyol hagués estat intel·ligent, l'any 2012 (inclús molt abans) i hagués ofert a Cata­lu­nya el con­cert econòmic i el blin­datge de la llen­gua cata­lana (i jo hi afe­gi­ria com­petències ple­nes en justícia, per tal d'evi­tar que s'impug­nes­sin les dues pri­me­res mesu­res), si això hagués estat una rea­li­tat, la inde­pendència seria un veri­ta­ble cadàver: ni se'n par­la­ria en els pro­pers cent anys. Però, què suc­ce­eix? Doncs és molt clar: els espa­nyols, els cas­te­llans, són insa­ci­a­bles, ho volen tot. El verb cedir, per a ells, no exis­teix. De tota manera, els cata­lans som com som, és a dir, força covards, la qual cosa també pot voler dir que la inde­pendència encara és molt llu­nyana. Però hi ha una cosa molt clara: la des­con­nexió ja ha començat. Bé, tor­nant a temes més estric­ta­ment lingüístics, tal com ens pro­posa en Pau Vidal, hi ha dues qüesti­ons. Si es vol que Cata­lu­nya es man­tin­gui din­tre de l'Estat espa­nyol, és bàsic que el català esde­vin­gui llen­gua d'estat, i a casa nos­tra la llen­gua pri­mor­dial pro­te­gida per l'Estat espa­nyol. Si es pot arri­bar a asso­lir la inde­pendència, el català ha de ser l'única llen­gua ofi­cial. Hem d'evi­tar caure en el mal exem­ple d'Irlanda, en què, mal­grat la inde­pendència, d'ençà dels anys vint del segle pas­sat la llen­gua
pròpia està com­ple­ta­ment mino­rit­zada i arra­co­nada. De fet, entorn del bilingüisme hau­rien de tenir en compte unes quan­tes idees força: el canvi climàtic és com­pa­ra­ble al canvi idiomàtic; el canvi idiomàtic és un càncer per a la llen­gua cata­lana; el bilingüisme no fun­ci­ona, només el 36% dels habi­tants de Cata­lu­nya són cata­la­no­par­lants; la immersió lingüística és impor­tant i necessària, però no sufi­ci­ent. En qual­se­vol cas, inde­pen­dent­ment de l'esta­tus polític que tin­gui Cata­lu­nya, el català ha de ser l'única llen­gua ofi­cial.