Hòmens

Un par­tit de fut­bol a la tele d'un bar, una cer­vesa a la mà i un gra­pat d'amics amb qui inter­can­viar comen­ta­ris sim­ples sobre juga­dors durant el joc, i sobre ties, vehi­cles de motor i trucs nego­ci­a­dors per adqui­rir-los a bon preu (els vehi­cles) durant les pau­ses. Ni un sen­ti­ment al des­co­bert, ni una frase d'amis­tat, ni un bon dia amb la icona del petó amb cor al grup de What­sapp. Aquesta cari­ca­tura mas­cu­lina hau­ria d'estar ja superada per diver­ses gene­ra­ci­ons de mas­cles joves que han pas­sat pel sedàs de l'esco­la­rit­zació uni­ver­sal i de la lec­tura obli­gatòria de Mercè Rodo­reda als ins­ti­tuts, any rere any, amb la tena­ci­tat tota­litària que les democràcies apli­quen a les cau­ses que s'han decre­tat com a moral­ment jus­tes. Però sem­bla que la cosa no fun­ci­ona. L'este­re­o­tip és ben vigent. En cas con­trari, no tin­drien tant d'èxit els exem­plars que vul­ne­ren la norma i, per natu­ra­lesa o estratègia pro­cre­a­dora, davant del públic femení menys­preen del fut­bol, expres­sen sen­ti­ments i sos­te­nen un lli­bre de Vinyoli que té com a punt de lli­bre un passi de tem­po­rada dels Verdi. Seguint una impla­ca­ble lògica de mer­cat, els arti­cles per­ce­buts com a mino­ri­ta­ris tenen el preu a l'alça.

L'uni­vers femení, en canvi, resulta més variat i com­plex i s'enri­queix periòdica­ment amb nous alli­be­ra­ments i auto­consciències. Marta Rojals, per exem­ple, ha escrit dues novel·les magnífiques en què tota una gene­ració de dones cata­la­nes en crisi sen­ti­men­tal i labo­ral, iròniques, intel·ligents, des­cre­gu­des i resig­na­da­ment pute­ja­des per la crua rea­li­tat del món del diner i de l'amor s'hi han vist iden­ti­fi­ca­des i les han con­ver­tit en un feno­men edi­to­rial.

On la Rojals mas­cu­lina? Si em fes­sin asse­nya­lar algú, diria el nom de Vidal Vidal. També de la Cata­lu­nya Nova, també irònic, també intel·ligent. L'escrip­tor llei­datà acaba de publi­car amb Pagès Edi­tors el lli­bre de relats Una casa blanca i altres cases i, com va fer amb el recull La mei­tat de zero i abans amb la novel·la Nit endins, retrata amb una iro­nia lírica i alhora rea­lista el que passa pel cap i pel cor d'homes de mit­jana edat, pro­ta­go­nis­tes dels relats de Vidal: homes per­ple­xos per la fi ines­pe­rada de la joven­tut i la irrupció de la madu­resa, que han renun­ciat ja a fan­ta­sies d'èxits pro­fes­si­o­nals i eròtics i que quan tor­nen de mirar el fut­bol amb els amics o de por­tar al Verdi el dar­rer intent de ligue es miren al mirall, tot sols, i es pre­gun­ten qui coi són ells en rea­li­tat. Hòmens.