Patriota de la primera hora

Per mitjà de cor­reu electrònic vaig rebre infor­mació del cor­rent soci­a­lista del PSC Fòrum Cívic-Nou Cicle sobre l'acte d'home­natge a Joan Cor­nu­de­lla (1904-1985) anun­ciat per abans-d'ahir i orga­nit­zat per la Fun­dació Rafael Cam­pa­lans. De fet, és nor­mal del tot que sigui el soci­a­lisme català el que, amb motiu del 30è ani­ver­sari de la mort del polític, se'n recordi, ja que Cor­nu­de­lla, inequívoca­ment des de finals de la dècada dels setanta, es va iden­ti­fi­car amb el PSC fins a arri­bar a ser-ne dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya durant la pri­mera legis­la­tura. També és nor­mal que a can PSC els interessi des­ta­car, amb la intel·ligència dialèctica que els és habi­tual, que Cor­nu­de­lla “va evo­lu­ci­o­nar del naci­o­na­lisme radi­cal al soci­a­lisme democràtic”(una con­tra­po­sició de con­tra­ris que només fun­ci­ona a Cata­lu­nya). I cer­ta­ment, tan­ma­teix, des del soci­a­lisme català actual no s'omet, en referència al Cor­nu­de­lla de la dècada dels qua­ranta, defi­nir-lo com a “patri­ota de la pri­mera hora, quan com­por­tava jugar-s'hi la vida”.

Segons llegíem en una notícia sig­nada per Anna Ball­bona i publi­cada diu­menge pas­sat per aquest diari, Rai­mon Obi­ols veu Cor­nu­de­lla com “el gran obli­dat”. Em sem­bla, en efecte, que el nos­tre país, massa tocat pel vici d'igno­rar i obli­dar, està en deute amb Cor­nu­de­lla, la per­sona que, a l'inici de la dècada dels qua­ranta, encapçalava l'exe­cu­tiu del FNC (Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya). I també faig exten­siu el deute amb tots els patri­o­tes de la pri­mera hora, inclosa la gent jove que durant el règim espe­cial d'ocu­pació (del gener a l'agost de 1939) van for­mar part del Front de Joven­tut. Gent que a la fi de la guerra va res­tar ama­gada a l'inte­rior i va empren­dre les pri­me­res acci­ons clan­des­ti­nes: faci­li­tar docu­men­tació falsa, ama­gar com­panys per­se­guits…

L'hivern que va transcórrer entre els anys 1939 i 1940 es va fun­dar, a París, el Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Es trac­tava d'un movi­ment que inten­tava aple­gar la majo­ria dels grups naci­o­na­lis­tes i que, ini­ci­al­ment, no es va pre­o­cu­par de defi­nir una ide­o­lo­gia política. Molts dels seus com­po­nents eren antics inde­pen­den­tis­tes que, de França estant, pen­sa­ven que a l'inte­rior s'estava coent una veri­ta­ble revolta con­tra Franco i tor­na­ven, es pot dir al·legòrica­ment, a “aixe­car el poble”. A través de la Val d'Aran i per altres indrets, s'endin­sa­ren en la Cata­lu­nya ocu­pada, amb papers fal­sos. Eren gent molt il·lusi­o­nada que arri­ba­ven amb la pre­tensió d'ende­gar una lluita dura, sem­blant al model seguit per la resistència fran­cesa. Però, fet i fet, aquells eixe­le­brats es van tro­bar amb bona part de la feina per fer. L'exili, els afu­se­lla­ments, la presó i la forta repressió havien des­man­te­llat qual­se­vol infra­es­truc­tura. Els calia par­tir del no res i esqui­var cons­tant­ment l'esco­mesa dels ser­veis secrets espa­nyols i de la Ges­tapo.

Per a Cor­nu­de­lla i el con­junt dels patri­o­tes de la pri­mera hora es va trac­tar d'una resistència molt més llarga i amb menys èxit que la résis­tance, d'una lluita des­ar­mada con­tra una ocu­pació mili­tar. Molts d'aquells pri­mers llui­ta­dors, si hagues­sin sos­pi­tat una clan­des­ti­ni­tat de més de qua­tre dècades i que el dic­ta­dor, final­ment, havia de morir de vell i al llit, ben cert que hau­rien replan­te­jat la seva acció. Cor­nu­de­lla i vint per­so­nes més (tota la branca política del FNC) van ser detin­guts l'any 1943. L'any 1941 havien estat detin­guts més d'un cen­te­nar de mili­tants. L'any 1942, una desena més. L'any 1946 hi va haver una detenció mas­siva i defi­ni­tiva. Qui vul­gui conèixer amb detall la història de Cor­nu­de­lla i altres patri­o­tes de la pri­mera hora, ha de lle­gir el clàssic escrit per Daniel Díaz Escu­lies El Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya (1939-1947), publi­cat per Edi­ci­ons de La Magrana.