Posar-se a l'altra banda

Amb les tragèdies surt el millor i el pit­jor del peri­o­disme, el que el dig­ni­fica i el que el cri­mi­na­litza. I es reo­bre el debat, mai tan­cat, sobre què es pot fer i què no, sobre­tot ara, quan el que és públic i el que és pri­vat ho deci­deix un mateix quan ho exposa en una xarxa social. No cal fur­gar en aquesta inti­mi­tat pública, ni evi­den­ciar-la davant l'audiència, i és que la mort ho con­ver­teix en un acte impúdic. El dol és íntim, però amb les tragèdies es mos­tra col·lec­tiu, quan la càmera el per­se­gueix a l'aero­port, tapat o d'esquena. S'exi­geix al peri­o­dista no enfo­car ni ser tafa­ner, però ha de pre­gun­tar, perquè la tragèdia ho és perquè hi ha històries huma­nes. Al final no hi ha deon­to­lo­gia; quan s'enfoca o quan es pre­gunta, un s'ha de posar a la pell de l'altre.