Administració o govern local?

Repe­tim insis­tent­ment que els rep­tes soci­als, econòmics i ambi­en­tals del segle XXI només poden ser inter­pre­tats i abor­dats des de l'escala glo­bal. I és cert. Però també és cert que, men­tre espe­rem reac­ci­ons glo­bals fins ara ine­xis­tents, les res­pos­tes locals han assu­mit una crei­xent importància. Els ajun­ta­ments no poden, òbvi­a­ment, trans­for­mar el món; però sí poden inci­dir sig­ni­fi­ca­ti­va­ment en la qua­li­tat de les per­so­nes que l'habi­ten. D'aquí la importància de les pro­pe­res elec­ci­ons muni­ci­pals.

Tan­ma­teix, quan pen­sem en els nos­tres ajun­ta­ments podem fer-ho a través de dos models. En pri­mer lloc, usant el mite d'allò que vam ano­me­nar l'ajun­ta­ment-empresa, algu­nes veus recla­men que les admi­nis­tra­ci­ons locals facin allò que els per­toca amb els mínims cos­tos i la màxima eficiència. Por­tant aquest argu­ment al límit, més que elec­ci­ons i polítics locals, allò que neces­si­tem és una clara dele­gació de com­petències i ges­tors pro­fes­si­o­nals que les exe­cu­tin. La política, ja de per si prou desa­cre­di­tada, és del tot sobrera en una ins­ti­tució que hau­ria de limi­tar-se a com­por­tar-se com una màquina ben grei­xada. La recent­ment apro­vada llei de raci­o­na­lit­zació i sos­te­ni­bi­li­tat local (LRSAL) ha apos­tat deci­di­da­ment per aquest model, pri­o­rit­zant l'equi­li­bri finan­cer i pro­po­sant mesu­res tan popu­lars com, per exem­ple, reduir el nom­bre de polítics locals.

En segon lloc, altres veus con­si­de­ren que els ajun­ta­ments, en tant que governs locals, són espais de decisió des dels quals impul­sar polítiques públi­ques des­ti­na­des a pro­moure la cohesió social, el crei­xe­ment econòmic, la soli­desa edu­ca­tiva o la qua­li­tat democràtica. Els ajun­ta­ments, per tant, fan política i, con­següent­ment, neces­si­ten polítics que gover­nin. I no només pro­fes­si­o­nals que ges­ti­o­nin. Els nos­tres con­sis­to­ris no només han de ser músculs exe­cu­tors ben mode­lats sinó, sobre­tot, cer­vells que pren­guin deci­si­ons intel·ligents. És a dir, reque­rim gover­nants que, des del conei­xe­ment i la sen­si­bi­li­tat que només atorga la pro­xi­mi­tat, dis­se­nyin aque­lles polítiques públi­ques que neces­sita cada comu­ni­tat i les per­so­nes que en for­men part.

Amb la pers­pec­tiva d'aquests dos models, ¿què pre­fe­rim? ¿Una admi­nis­tració local efi­ci­en­tista o un govern local poli­tit­zat? L'opció efi­ci­en­tista té avan­tat­ges (raci­o­na­li­tat, ordre, garan­ties) i incon­ve­ni­ents (rigi­desa, distància, homo­geneïtat). De forma gai­rebé simètrica, també l'opció poli­tit­za­dora pre­senta avan­tat­ges (fle­xi­bi­li­tat, sen­si­bi­li­tat davant la diver­si­tat, capa­ci­tat d'inno­vació) i incon­ve­ni­ents (irra­ci­o­na­li­tat, impre­vi­si­bi­li­tat, risc). Més enllà de les valo­ra­ci­ons deta­lla­des, cal reconèixer que l'opció efi­ci­en­tista s'ade­qua millor a uns temps de descrèdit de la política. Al meu parer, però, ens equi­vo­quem greu­ment, ja que allò que avui –en un con­text can­vi­ant i volàtil– més neces­si­tem no és raci­o­na­li­tat sinó fle­xi­bi­li­tat, no és segu­re­tat sinó inno­vació, no és uni­for­mi­tat sinó adap­ta­bi­li­tat, no és ordre sinó ima­gi­nació i no és, en defi­ni­tiva, múscul admi­nis­tra­tiu sinó intel·ligència política.

A la pre­gunta sobre per què neces­si­tem ajun­ta­ments, Jeremy Bent­ham, a finals del s. XVIII, res­po­nia en ter­mes efi­ci­en­tis­tes: els ajun­ta­ments exis­tei­xen perquè millo­ren la pres­tació dels ser­veis públics. Pocs anys més tard, Ale­xis de Toc­que­vi­lle ofe­ria una res­posta alter­na­tiva: els ajun­ta­ments exis­tei­xen perquè millo­ren la democràcia. Jo, que gai­rebé sem­pre estic en mino­ria, sóc més de Toc­que­vi­lle que de Bent­ham.