Constitucional

Vam obrir el parèntesi de Set­mana Santa amb som­riu­res sor­ne­guers per unes estu­pen­des afir­ma­ci­ons de Sánchez-Camacho l'endemà de Diu­menge de Rams en el sen­tit que decla­rar una república cata­lana en divuit mesos és incons­ti­tu­ci­o­nal. No es pot negar que tenia gràcia. Però el més curiós de tot és que tan­quem el parèntesi amb uns titu­lars no menys sor­pre­nents de Rajoy amenaçant el Par­la­ment d'enviar-lo al TC si fa una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència.

S'ha d'enten­dre que el pre­si­dent espa­nyol viu ata­ba­lat pels perills que avui dia com­porta tran­si­tar per la seu de Génova. Les gar­ro­ta­des entre Sáenz de San­ta­maría i Cos­pe­dal són dig­nes d'un ring de pres­sing catch; l'amenaça de Ciu­ta­dans ha des­per­tat els ins­tints de super­vivència entre els qua­dres ter­ri­to­ri­als del par­tit; i els colum­nis­tes madri­lenys més abran­dats de l'òrbita con­ser­va­dora esbu­de­llen Rajoy cada matí a consciència i sense pie­tat.

I així, després del Via Cru­cis i la Passió, va arri­bar dilluns de Pas­qua amb unes decla­ra­ci­ons del pre­si­dent del govern espa­nyol amb menys con­sistència que les plo­mes i els pollets grocs que guar­nien els milers de mones que van devo­rar els cata­lans. Rajoy amenaça d'enviar de cara a la paret un Par­la­ment que s'ha lle­git fins a la dar­rera línia del manual d'ins­truc­ci­ons de la Cons­ti­tució per inten­tar man­te­nir les for­mes en un procés on, per defi­nició, les for­mes són gai­rebé impos­si­bles.

Pot­ser és que el pre­si­dent espa­nyol no es creu el que s'està dient a Cata­lu­nya o pot­ser és que té el cap en un altre lloc, però el que és segur és que la res­posta d'un Estat agre­dit i ofès davant d'un des­a­fi­a­ment d'aquesta mag­ni­tud, amb un PP furiós i sense manies com ha demos­trat repe­ti­da­ment, i a les por­tes d'unes elec­ci­ons gene­rals no serà ni molt menys una sen­zi­lla esti­rada cons­ti­tu­ci­o­nal d'ore­lles als dipu­tats. Això és l'únic que es pot donar per segur.