Televisió, menjar i salut

Mirar la tele­visió és una acti­vi­tat forçosa­ment sedentària, a diferència d'escol­tar la ràdio, com­pa­ti­ble amb algun tipus de des­pesa calòrica. Un més dels molts exem­ples que el progrés sovint no pro­mou l'exer­cici físic. Ja hi ha dades que mos­tren una cor­re­lació, tant en gent gran com en infants i joves, entre el temps dedi­cat a la tele­visió i la hiper­tensió. Ho con­firma un estudi recent por­tat a terme pel grup del pro­fes­sor de salut pública Luis Moreno, de la Uni­ver­si­tat de Sara­gossa, en col·labo­ració amb la Uni­ver­si­tat de São Paulo, publi­cat al Inter­na­ti­o­nal Jour­nal of Car­di­o­logy. Aquests inves­ti­ga­dors s'han basat en el pro­jecte, finançat per la Comissió Euro­pea, sobre iden­ti­fi­cació i pre­venció dels efec­tes induïts en la salut per la dieta i l'estil de vida en la infància. Durant dos anys han fet el segui­ment d'uns cinc mil nens i nenes d'edats com­pre­ses entre els 2 i els 10 anys, i han obser­vat una tendència a la hiper­tensió en 110 de cada 1.000 i que els que es man­te­nen més de dues hores al dia davant dels tele­vi­sors, els ordi­na­dors i les vide­o­con­so­les o tau­le­tes tenen un 30% més de risc de desen­vo­lu­par-ne que els que no ho fan. També s'ha obser­vat que els vide­o­jocs vio­lents incre­men­ten la pressió arte­rial i el con­sum de dolços, i que, per tant, afa­vo­rei­xen l'obe­si­tat. Totes les for­mes de seden­ta­risme influ­ei­xen en l'excés de pes, però les esmen­ta­des “acti­vi­tats”, ben poc acti­ves des del punt de vista físic, hi tenen un paper crei­xent. Són ben lluny els temps en què l'oci infan­til anava pràcti­ca­ment sem­pre asso­ciat a exer­cici físic (jugar a pilota, córrer, etc.) i no és evi­dent que l'esport de cap de set­mana ho com­pensi.

Les recer­ques sobre aquest tema cada vegada afi­nen més. Ja no es limi­ten a estu­diar el temps dedi­cat a la tele­visió, sinó també la influència dels con­tin­guts dels pro­gra­mes en el tipus i quan­ti­tat de men­jar que acos­tu­men a anar asso­ci­ats al segui­ment tele­vi­siu. Aquest març, la revista Jour­nal of the Ame­ri­can Medi­cal Asso­ci­a­tion Inter­nal Medi­cine ha publi­cat dues interes­sants refle­xi­ons sobre els efec­tes posi­tius o nega­tius pel que fa a l'estrès dels espec­ta­dors segons el tipus de pro­grama i les con­seqüències sobre la seva ali­men­tació. Aquest debat deriva d'un arti­cle publi­cat a la mateixa revista el setem­bre de 2014 per Aner Tal i col·labo­ra­dors, de la Uni­ver­si­tat de Cor­nell. No deixa de ser sig­ni­fi­ca­tiu que aquesta qüestió, que pot sem­blar poc relle­vant, sigui objecte d'atenció per part de cen­tres impor­tants. L'esmen­tat arti­cle no era el pri­mer sobre tele­visió i men­jar. El juliol de 2014 la revista Plos One havia publi­cat un tre­ball de Colin D. Chap­man i col·labo­ra­dors, de la Uni­ver­si­tat d'Upp­sala, sobre la relació entre els con­tin­guts tele­vi­sius i la ingestió d'ali­ments. Segons els seus resul­tats, un pro­grama avor­rit indu­eix a men­jar en excés i un pro­grama atrac­tiu, a men­jar menys. En canvi, el poste­rior estudi de Cor­nell indica que si un pro­grama tele­vi­siu “enganxa” i té can­vis de ritme i de so, l'espec­ta­dor dedica menys atenció al que inge­reix i menja més i pit­jor. Per això reco­mana que el men­jar esti­gui dosi­fi­cat d'entrada, en la con­fiança que podrà més la man­dra d'aixe­car-se i bus­car-ne, si encara hi ha gana, que la força de volun­tat de dei­xar d'inge­rir el que es té de més al davant.

Hi ha molts més mati­sos a con­si­de­rar i aquests resul­tats cal valo­rar-los amb prudència, però no hem de tenir en compte només la influència del mitjà, la tele­visió, sobre el men­jar, sinó també el mis­satge. En el fons res de nou, perquè ja sabem que quan es mira la tele­visió no se sol men­jar ver­dura, sinó snacks o pis­co­la­bis força més calòrics. És con­ve­ni­ent men­jar a taula i de plat, i mirar-la abans o després.