“Oci relaxat”

Per­do­nin, però no me'n ser estar. Com tots vostès he hagut de sen­tir aquesta expressió per les matei­xes vies i de la mateixa manera que he aca­bat sabent –sense ganes– que en Messi tenia molèsties en un peu. “Oci rela­xat”. Fa cent anys, quan Eugeni d'Ors feia glos­ses, i fins fa poques dècades aquests dos mots junts s'hau­rien rela­ci­o­nat amb el tedi oce­a­nogràfic, el dolce far niente intel·lec­tu­al­ment pro­duc­tiu. Però des que la fàbrica ame­ri­cana del cine va glo­ba­lit­zar el sexe explícit i mecànic, això d'oci rela­xat més aviat s'asso­cia al mateix camp semàntic d'expres­si­ons –angle­ses, òbvi­a­ment– com bon­dage, blow­job i prou vari­ants i perifèrics de la còpula indus­trial. Una Corinna de ter­cera divisió –Rahola ho ha escrit– ha expli­cat al parc de la Ciu­ta­de­lla que els dipu­tats Camacho i Zara­goza s'aban­do­na­ven a l'oci rela­xat, i ha donat a enten­dre que, en els entre­ac­tes –posem que entre grec i cubana–, van pla­ne­jar la cèlebre cap­tació de les con­fidències púbiques i monetàries d'aquesta Corinna de secà. Mal­grat que aitals rela­xa­ments no tenen res d'ociós –anys enrere un patró de les finan­ces va aca­bar fent-hi l'ou per infart–, el sit com des­crit en seu par­la­mentària no com­por­ta­ria risc cardíac perquè la natura dels pro­ta­go­nis­tes és tan ufa­nosa que per­met evo­car pràcti­ques cosi­nes del movi­ment de les pla­ques tectòniques. Un ser­vi­dor –excu­sin-me– i un amic músic dar­re­ra­ment hem par­lat d'un pos­si­ble espec­ta­cle basat en una obra de Fages de Cli­ment, és a dir que passo una mena de febrada que m'ha fet sen­si­ble a la ima­gi­nació escènica. I d'aquí que m'empes­qui aquest Camar­ga­gate (o amb el nom que vul­guin), que comp­ta­ria també amb la mateixa Corinna del Put­xet i el seu pinxo pis­ci­nes criat a Gene­ral Mitre, els quals podrien repe­tir en pijo aquell relax paquidèrmic de fan­gar. Com a gua­pos de la festa repre­sen­ta­rien l'agi­li­tat, el movi­ment amb mot­xi­lla i xiruca pire­nai­ques i els viat­ges a para­di­sos tax free. I com que, segons la Corinna de la Bona­nova, ell és pro­cliu al alçar la mà i diu que, en xinès de Vila­ber­tran, calda de mela­ve­lla, con­fe­gi­rien una escena de sado andorrà i una “relació ina­de­quada” marca Clin­ton-Lewinsky per aca­bar amb el tan típic qua­dre d'èmbol i pistó infa­ti­ga­bles. En el desen­llaç s'igua­la­rien tots qua­tre per sota mit­jançant l'inter­canvi d'opo­nents, una pràctica civil que cada dia té més adep­tes. Etcètera, perquè la gale­ria ja no dóna per als com­par­ses dels par­tits. I d'això..., segur que l'absència al plató de David Fernández va deure's a motius par­ti­cu­lars? Per­do­nin, no ho tor­naré a fer.