Submissió

Alfonso Ussia va publi­car ahir un pro­vo­ca­tiu arti­cle a la con­tra­por­tada de La Razón escrit en àrab i dedi­cat al pre­si­dent Mas i algun altre dimoni inde­pen­den­tista. Els musul­mans de tot Espa­nya van que­dar tan indig­nats en des­co­brir que havia uti­lit­zat els símbols de la seva llen­gua per dir lite­ral­ment res –com si l'alfa­bet àrab fos un mani­co­mial con­junt de gar­gots extra­ter­res­tres– que li van satu­rar el Twit­ter de piu­la­des. A mig matí, el colum­nista con­fes­sava amb gallar­dia que la llen­gua àrab tant se li'n fot. Lla­vors vaig recor­dar que, entre els lli­bres de capçalera de Jordi Pujol, hi havia, a més de Prat de la Riba i de Vicenç Vives, els Comen­ta­ris de l'Apo­ca­lipsi del Beato de Liébana, aquell monjo de Potes ene­mis­tat amb el bisbe d'Urgell, que es va con­ju­rar amb qua­tre cava­llers peluts per recon­que­rir la Península. És lògic que Pujol tingués pre­sent aquesta figura vio­lenta i clan­des­tina, que veia ene­mics i heret­ges a tot arreu. Si som la força que con­que­rim, el subs­trat de l'ener­gia cas­te­llana està fet del fana­tisme apo­calíptic que va fer la recon­questa i això es nota espe­ci­al­ment cada cop que Cata­lu­nya se n'allu­nya. No crec que Ussia aspiri a con­ver­tir-se en sant o en màrtir, el bon espa­nyol és ora­dor i sem­pre troba volun­ta­ris dis­po­sats a morir per ell. El seu arti­cle, però, em va recor­dar fins a quin punt l'ogre neces­sita un clima de cro­ada per sot­me­tre Cata­lu­nya. Per trem­par, l'Espa­nya cas­te­llana neces­sita tenir davant un fana­tisme, si pot ser de menys inten­si­tat que el seu. El 1714 la pro­pa­ganda ja acu­sava Cata­lu­nya de voler aliar-se amb l'imperi Otomà, tot i que els bor­bons eren els millors imi­ta­dors dels turcs. No cal expli­car la ins­pi­ració que va mobi­lit­zar el Cen­ti­nela de Occi­dente, ni l'obsessió que els arti­cu­lis­tes de Madrid encara tenen amb els nazis. Ara, l'Estat ha tro­bat en el giha­disme l'ene­mic ideal per inten­tar tor­nar a sot­me­tre Cata­lu­nya, un ene­mic millor que el comu­nisme o que els faie­ros dels anys trenta. Pas­sen els segles i la tàctica és la mateixa: anar deses­ta­bi­lit­zant-ho tot, fins que només compta la força bruta.