Les Pedreres

L'apro­vació pro­vi­si­o­nal del pla espe­cial de les Pedre­res per part del ple muni­ci­pal de Girona és en si mateix una notícia posi­tiva si al dar­rere hi ha també una clara volun­tat de posar veri­ta­ble­ment fil a l'agu­lla a la con­fi­gu­ració d'aquest parc natu­ral urbà tan­tes vega­des promès però mai con­cre­tat. És que la cosa ve de lluny. L'any 1929 Car­les Rahola, tot i reconèixer que el lloc era dels “més aire­jats i asso­le­llats de la ciu­tat”, afir­mava que es trac­tava d'un indret “força àrid i limi­tat que no sem­bla pas a posta per a ésser con­ver­tit en Ciu­tat-Jardí”. Seguint l'estela dels desit­jos, Pla i Car­gol escri­via sobre les excel·lències pai­satgísti­ques de la mun­ta­nya i, com si fos avui, a l'any 1945 dema­nava que “no se retrase más el poner un poco de orden en el caos cons­truc­tivo de este bar­rio, y que toda la ciu­dad preste su deci­dido apoyo en valo­ri­zar debi­da­mente tan espléndido lugar, bien mere­ce­dor de todas las pre­fe­ren­cias”. I segu­ra­ment amb aquest espe­rit, l'any 1962 els arqui­tec­tes Màrius Soler i Àngel Sánchez varen redac­tar un “Plan Par­cial de las Pedre­ras” amb la pre­tensió de cons­truir-hi una ciu­tat jardí que per­metés aco­llir-hi fins a 13.000 habi­tants con­ver­tint-lo en “par­que y zona resi­den­dial”. O sigui que els propòsits de posar-hi mà i orde­nar aquest sec­tor de la ciu­tat no són d'ara sinó que vénen de lluny. Fa anys s'acon­seguí lega­lit­zar la part cons­truïda dar­rere la torre Alfons XII, cone­guda com a Torre Giro­ne­lla de Dalt (la de Baix ja era legal), mit­jançant un acord de com­pra i venda dels ter­renys amb el Minis­teri de Defensa a través del qual es va poder por­tar a terme un llarg i com­pli­cat procés tec­ni­co­ad­mi­nis­tra­tiu con­sis­tent a ven­dre les par­cel·les als ocu­pants per tal que aquests pogues­sin escrip­tu­rar i, per tant, lega­lit­zar la situ­ació cons­truc­tiva de fet que exis­tia des de feia molts anys. El pro­blema de l'altre cos­tat de la carena, la que hi ha sota el pirulí, és que no es tracta d'un nucli com­pacte com era aquell sinó de cons­truc­ci­ons dis­per­ses de molt diversa tipo­lo­gia i rea­li­tats soci­als que reque­rirà de com­pli­ca­des nego­ci­a­ci­ons i d'un generós pres­su­post muni­ci­pal per fer pos­si­ble els rea­llot­ja­ments neces­sa­ris abans d'ini­ciar qual­se­vol tre­ball de con­fi­gu­ració del futur parc. No sé si aquest anunci d'enge­gar el pla espe­cial obe­eix a la pro­xi­mi­tat de les elec­ci­ons muni­ci­pals però en qual­se­vol cas és bo que es pensi a fer pos­si­ble poder con­ver­tir aquell indret en “l'esplai del boti­guer que no esti­ueja”, com així el va ima­gi­nar el poeta Joan Badia.