Una calamitat de Transició

A aques­tes alçades del thri­ller, els qui encara defen­sen la bon­dat de la Tran­sició espa­nyola són coqueta beneïda. Va haver-hi un temps en què alguns entu­si­as­tes pro­cla­ma­ven pel món que l'entrada a la democràcia a Espa­nya havia estat “modèlica”. Modèlica ve de model i, per tant, ells en dona­ven lliçons a països i estats en un trànsit sem­blant. Reco­mano al lec­tor la con­sulta eti­mològica de la paraula tran­sit. Sense accent. Pas­sats uns quants anys i aqui­e­tada la bullida, la cosa ha que­dat clara. La dita Tran­sició va ser una cala­mi­tat. Un des­as­tre que va per­me­tre tocar democràcia sense gaire violència ni més baio­ne­tes, però que va con­so­li­dar un model fill directe de les tares de la dic­ta­dura i de més enllà. Que els par­tits polítics s'hagin finançat il·legal­ment, que les matei­xes famílies con­tinuïn man­te­nint els matei­xos pri­vi­le­gis, que la fis­ca­lia acati la volun­tat de l'exe­cu­tiu, que no hi hagi una sepa­ració de poders com mana Mon­tes­quieu, que la llotja del Ber­nabéu sigui un viver para­si­tari, que l'Estat encara apel·li a la cohesió ter­ri­to­rial radial, que les llengües no cas­te­lla­nes siguin de segona divisió, que ells siguin com són, tot això, és la cons­ta­tació d'un fracàs més. Del fracàs d'Espa­nya com a Estat, que no va esme­nar la Tran­sició pas­sada ni la que vindrà. I visca Rato! Si el lec­tor més inquiet vol car­re­gar-se de més raons, haurà de lle­gir el dar­rer número de la revista Afers, que explica amb pèls i plo­mes l'estafa de la Tran­sició al País Valencià. Model de violència.