La via Rato

La inves­ti­gació sobre Rodrigo Rato i la seva detenció momentània han tin­gut un impacte bru­tal digne de la dimensió d'un per­so­natge tan poderós com és l'exvi­ce­pre­si­dent del govern espa­nyol sota pre­sidència d'Aznar i exdi­rec­tor de l'FMI. Queda per veure quin serà el recor­re­gut judi­cial del cas, però el que ja no té marxa enrere és el ter­ratrèmol polític que ha supo­sat. Més enllà de les teo­ries sobre l'esclat con­tro­lat o no, cons­pi­ra­ci­ons inter­nes o no, els efec­tes per al PP poden ser demo­li­dors. Però crec que hi ha una deri­vada molt més àmplia en el ves­sant polític. La cai­guda de Rato ha fet tron­to­llar la imatge d'una forma de fer política esta­blerta apro­fi­tant la Tran­sició. Un sis­tema basat en la con­nivència de deter­mi­na­des elits, mol­tes de les quals de tall fami­liar com el mateix Rato, uni­des pel poder sobre­po­sat als interes­sos gene­rals. Això ha estat així a Espa­nya i a Cata­lu­nya. I s'ha entre­llaçat. Només cal recor­dar el pacte del Majes­tic i les fra­ter­nals i luxo­ses tro­ba­des ara­ne­ses de fa vint anys entre l'ara repu­diat Rato i diri­gents de CiU com Josep Antoni Duran i Lleida, Josep Sánchez Lli­bre i Joa­quim Molins, entre d'altres. Famílies que com­par­tien el poder repar­tint-se entre els par­tits de l'esta­blish­ment en versió soci­a­lista, naci­o­na­lista cata­lana o de la dreta espa­nyola. De vega­des em pre­gunto si per a alguns la ter­cera via, que legítima­ment és defen­sa­ble, no és en rea­li­tat l'única via per pre­ser­var aquest sis­tema de poder oligàrquic que tan­tes pre­ben­des ha ator­gat a una mino­ria, fins al punt de la il·lega­li­tat, en alguns casos, fruit del con­ven­ci­ment de la impu­ni­tat sistèmica. Una ter­cera via en les files de la qual s'hi comp­tava Rato. I per això crec que l'única via que tenim per tren­car amb aquest per­vers sis­tema és l'estat propi. No perquè la inde­pendència sigui una vacuna mira­cu­losa con­tra la cor­rupció. Sinó perquè només una revo­lució democràtica com la que suposa el procés sobi­ra­nista pot modi­fi­car els equi­li­bris de poder reals i mar­car unes noves regles de joc que enter­rin la vella política. Aquesta és l'única via de trans­for­mació en què els ciu­ta­dans cata­lans real­ment sí que podem.