Flux i reflux

Sant Jordi és un bon dia per refle­xi­o­nar en quin punt ens tro­bem en el procés que, si així ho vol la majo­ria de la població, ens ha de por­tar cap a la inde­pendència. Siguin quins siguin els obs­ta­cles que s'hi posin al davant, aquest con­ti­nua essent l'ele­ment subs­tan­cial: que ho vul­guin la majo­ria de ciu­ta­dans d'aquest país. I atès que se'ns ha negat el dret a poder-ho expres­sar d'una manera directa per mitjà d'un referèndum –com ho han fet els estats de plena tra­dició democràtica–, con­ti­nua sent lícit també que es bus­quin altres vies igual­ment inequívoques per conèixer quina és aquesta volun­tat popu­lar. Emplaçats, doncs, a les elec­ci­ons del 27 de setem­bre, és bo de refle­xi­o­nar, pre­ci­sa­ment avui, sobre els inci­dents de recor­re­gut.

D'entrada, cal insis­tir en allò tan sabut, però no sé si exac­ta­ment per­ce­but per part de tots els par­ti­da­ris de la inde­pendència, de la difi­cul­tat de sos­te­nir un ritme regu­lar i per­sis­tent, sense alts i bai­xos, al llarg d'un tra­jecte que no pot ser tan ràpid ni tan pla­ner com voldríem. Així és que hem de con­ve­nir que, d'ençà del 9-N, hem vin­gut a con­fluir en una fase de reflux, en un cert estan­ca­ment de la dinàmica a què ens havien por­tat les grans mobi­lit­za­ci­ons popu­lars. Les vacil·laci­ons en la ruta a seguir, la difi­cul­tat de for­jar acords polítics con­sis­tents, la dis­cussió sobre la llista unitària o les llis­tes diver­ses amb punts en comú i el desànim per­cep­ti­ble en alguns sec­tors, han mode­rat l'entu­si­asme de molta gent i han donat ales als nos­tres adver­sa­ris: és indis­cu­ti­ble que els sec­tors uni­o­nis­tes de dins i fora de Cata­lu­nya, a remolc d'una pre­sumpta bai­xada del que ells con­si­de­ren un sim­ple soufflé, han tret for­ces de fla­quesa, han pre­ci­sat el seu dis­curs i s'han refer­mat en el ter­reny orga­nit­za­tiu. L'Estat ha man­tin­gut la seva pressió habi­tual i rei­te­rada, sense la més mínima con­cessió als par­ti­da­ris de la ter­cera via, però la rea­li­tat del nos­tre movi­ment de reflux li ha permès de pro­pa­gar un mis­satge més creïble al vol­tant de la nos­tra der­rota anun­ci­ada. Aquesta per­cepció de feblesa ens ha para­lit­zat en l'àmbit que més ens con­ve­nia enfor­tir: la tasca de convèncer els inde­ci­sos de les bon­dats de la nos­tra causa. I tots sabem que aquest és el prin­ci­pal punt dèbil del nos­tre pro­jecte: la difi­cul­tat de sumar més gent encara, d'atènyer una majo­ria més àmplia a favor de la inde­pendència.

D'altra banda, és evi­dent que, en un recor­re­gut forçosa­ment llarg com és el que anem seguint, apa­rei­xen dinàmiques noves que afec­ten d'una manera o d'una altra els nos­tres plans. Així, per exem­ple, la con­vo­catòria de con­te­ses elec­to­rals ha reac­ti­vat l'expansió de for­ces polítiques que, com que posen l'accent en altres con­tin­guts del canvi neces­sari a tot l'Estat, afe­blei­xen forçosa­ment la cen­tra­li­tat del nos­tre pro­jecte. Ara mateix, l'existència de can­di­da­tu­res muni­ci­pals que man­te­nen silen­cis o posi­ci­ons ambigües sobre la neces­si­tat del dret a deci­dir pot fer que molts ciu­ta­dans arri­bin a pen­sar que la inde­pendència, lluny de ser la pro­posta de canvi revo­lu­ci­o­nari que neces­si­tem en tants de fronts, és en rea­li­tat una mani­o­bra de dis­tracció sobre les urgències que tenim, tant en el ter­reny de la rege­ne­ració democràtica com en el de la sor­tida justa de la crisi econòmica. Per a nosal­tres, és clar, es tracta pre­ci­sa­ment del con­trari: una Cata­lu­nya inde­pen­dent ens per­met de bas­tir un país més just, més via­ble econòmica­ment i ple­na­ment rege­ne­rat en les pràcti­ques democràtiques.

És el reflux, doncs. Però la dinàmica d'aquest Sant Jordi, de les elec­ci­ons muni­ci­pals, de la cele­bració de l'Onze de Setem­bre i de les elec­ci­ons al Par­la­ment ens han de per­me­tre que flu­eixi nova­ment l'expressió de la volun­tat de molts con­ciu­ta­dans nos­tres que, més enllà de les lògiques oscil·laci­ons que tot movi­ment com­porta, con­ti­nuen apos­tant deci­di­da­ment per la inde­pendència. Pot­ser els qui s'afa­nyen a can­tar les nos­tres absol­tes davant alguna vacil·lació podran com­pro­var ben aviat que el movi­ment de fons per­sis­teix i que la nos­tra volun­tat de con­ti­nuar enda­vant és més sòlida del que ells vol­drien i pro­cla­men.