Plantació

Els cata­lans han tin­gut tra­di­ci­o­nal­ment un acu­sat sen­tit del ridícul, sens dubte exces­siu –haver rebut mol­tes gar­ro­ta­des, alguna cosa hi deu tenir a veure–; però en els últims temps n'hi ha que fan molta via a per­dre'l. La Pla­ta­forma per la Llen­gua va con­vo­car dis­sabte pas­sat “una potent acció simbòlica de sen­si­bi­lit­zació” con­sis­tent a reu­nir tres-cen­tes per­so­nes –“cares cone­gu­des de la soci­e­tat civil i la cul­tura”– que van mate­ri­a­lit­zar l'expressió “plan­tar-se” mit­jançant el pro­ce­di­ment de ficar-se en un test, un test dels que ser­vei­xen, omplerts de terra, per plan­tar-hi plan­tes. En les fotos que s'han divul­gat, no sem­bla, però, que hi hagi terra, ni que l'hagin regada, ni que la per­sona de la soci­e­tat civil o la cul­tura s'hi hagi que­dat gaire estona ni que hagi alçat els braços imi­tant les bran­ques que bro­ten —amb la qual cosa la imatge hau­ria que­dat sens dubte més “potent”—; din­tre de tot, una mica de pudor encara sub­sis­teix. Val més no pen­sar què seria si, en ulte­ri­ors oca­si­ons, els pas­ses­sin pel cap expres­si­ons com “posar-se de cul a la paret” o “fer de la garra pota”, que més o menys també donen la idea de resistència, o la tan esca­ient com imper­ti­nent “tenir els collons ben posats”. Més sor­pre­nent és quan diuen que cada un dels tes­tos “sim­bo­lit­zava una de les llengües que es par­len a casa”, ente­nent per casa el ter­ri­tori on es parla o s'havia par­lat català; si és veri­tat que hi ha tres-cen­tes llengües, això en el món real es con­si­de­ra­ria un perillós senyal de dis­gre­gació, no pas res a fes­te­jar. I més que sor­pre­nent, és des­con­cer­tant que es faci en un acte per rei­vin­di­car “el català com a eix tron­cal de la soci­e­tat”. Si això ha de con­ti­nuar essent un país, hi haurà gai­rebé tres-cen­tes llengües que s'hi dei­xa­ran de par­lar, perquè els fills dels qui les par­len hau­ran cres­cut en la o les llengües ofi­ci­als, i s'hau­ran d'espa­vi­lar en anglès, com tot­hom, per anar pel món, igual­ment com dei­xarà d'haver-hi tan­tes “comu­ni­tats” aquí tras­plan­ta­des. Si és que volem tenir un país i no un gran alberg, és clar.