A tres quarts de quinze

No sé vosal­tres, però jo tinc un parell de cone­guts –una amiga i un fami­liar, per ser més exacte– que sem­pre arri­ben tard. Et citen a una hora deter­mi­nada i ja pots comp­tar que com a mínim vin­dran amb mitja hora o una hora de retard, i això suposa una difi­cul­tat autèntica quan vols que­dar per com­par­tir algun àpat, com ara el dinar o el sopar. Jo sóc més aviat de pun­tu­a­li­tat anglesa, i com que això m'ha com­por­tat més d'una espera llarga i la con­següent sen­sació d'haver-me pogut que­dar més estona aca­bant coses que he dei­xat a mig fer, m'he acos­tu­mat a empor­tar-me l'ordi­na­dor a les cites, igual com faig quan he d'escal­far cadira a la sala d'espera d'algun cen­tre mèdic. En el cas que ens ocupa, podria haver optat per fer-me el lon­guis i arri­bar més tard que els dos cone­guts en qüestió per veure si, a base de fer-me espe­rar, m'aca­ba­rien ente­nent una miqueta més quan els dic que arri­bar tard és un defecte que sobre­tot patim els altres, els qui espe­rem. Però, amb el pas del temps i l'experiència, ja ho he donat per impos­si­ble. De manera simi­lar, també m'he anat adap­tant als actes soci­als i cul­tu­rals, a les con­vo­catòries i a les reu­ni­ons que s'ini­cien pas­sat aquell quart acadèmic que es con­ce­dien els pro­fes­sors, almenys quan jo estu­di­ava a la uni­ver­si­tat. Pot­ser per això he entès que fins avui no hàgim estat capaços de can­viar uns hora­ris –diguem-ne– afri­cans, igual que ara no deixa de sor­pren­dre'm que vul­guin implan­tar un règim horari que ens hau­ria d'acos­tar als euro­peus. Sí, ja era hora, mai més ben dit. No sé com s'ho faran amb els hora­ris labo­rals, però espero que sigui més fàcil la con­ci­li­ació de la vida fami­liar i la pro­fes­si­o­nal, que ara per ara repre­senta un pro­blema, sobre­tot per a molts pares i mares que, en temps de crisi, tenen la sort de tenir feina. Alguns ja fa temps que assa­gem l'horari inten­siu, encara que sovint aca­bem tre­ba­llant a des­hora i quan no toca­ria. Ja poden anar dient però la filo­so­fia slow time costa de prac­ti­car, sobre­tot en el món en què vivim. Alguns arri­ben a quarts de quinze i d'altres viuen més de vint-i-qua­tre hores.

Aquesta set­mana m'he relle­git El jardí de mit­ja­nit, una novel·la clàssica juve­nil –publi­cada per Viena edi­ci­ons i traduïda al català per Maria Ros­sich– que és una de les obres més reco­ne­gu­des de l'escrip­tora anglesa Phi­lippa Pearce. En aquesta nar­ració hi ha un rellotge que toca tretze hores i que a par­tir de mit­ja­nit trans­porta el pro­ta­go­nista cap a un jardí on el temps trans­corre d'una altra manera. En fi, és difícil posar-se d'acord en relació amb el còmput de les hores, més quan el temps és rela­tiu. Pel que fa al canvi d'horari, em sem­bla una bona mesura, sem­pre que esti­gui ben con­sen­su­ada. Una de les coses que més m'agra­den quan viatjo a França és que puc dinar a la una i sopar a par­tir de les set, a l'hora que aquí bere­na­ria, si fos el cas. Massa d'hora? Depèn, sem­pre pots fer el res­sopó i anar de copes, si no t'has de lle­var l'endemà de bon matí. Ben pen­sat però, aquest horari nòrdic s'ade­qua al clima fred i em fa l'efecte que els hàbits hora­ris medi­ter­ra­nis, fets a la llum del sol i als dies llargs de l'estiu, es resis­ti­ran a qual­se­vol canvi. En fi, ja veu­rem. Ara mateix m'atreu la idea de les tretze hores. Assa­jaré de viure així, fora del temps cada minut, deu ser més sen­zill del que sem­bla. I els que arri­bin a tres quarts de quinze que s'espe­rin.