Pares i nens

L'any 2003 l'Ame­ri­can Film Ins­ti­tute va fer un rànquing dels cin­quanta millors herois de la història del cinema ame­ricà. No va ser estrany que l'encapçales­sin Indi­ana Jones, James Bond i el Rick de Casa­blanca. El que sí que va resul­tar curiós és que el número u l'ocupés Atti­cus Finch, el pro­ta­go­nista de Matar un ros­si­nyol, l'obra de Har­per Lee mera­ve­llo­sa­ment adap­tada per Robert Mulli­gan al cinema. Atti­cus Finch, inter­pre­tat per Gre­gory Peck, és un advo­cat que accepta defen­sar un home negre acu­sat de la vio­lació d'una noia blanca en un poble del sud dels Estats Units a finals dels anys trenta. L'advo­cat se'ns pre­senta com un home nor­mal, dis­po­sat a llui­tar per la justícia en una soci­e­tat sub­mer­gida en into­lerància i racisme. Però, sobre­tot, encarna la figura d'un pare, perquè la història la veiem a través dels ulls de la seva filla Scout, una nena de sis anys. Har­per Lee dibuixa un pare modèlic, serè, pen­dent dels fills, als quals trans­met valors i prin­ci­pis, autènti­ques sentències de titani amb tex­tura de núvols de sucre com ara: “Mai conei­xes real­ment una per­sona fins que t'has posat les seves saba­tes i cami­nes amb elles.” En defi­ni­tiva, un heroi.

Dilluns vam des­co­brir, un cop més, que no vivim en una soci­e­tat per­fecta, que come­tem errors, i que encara topem amb situ­a­ci­ons ter­ri­bles que mai hauríem ima­gi­nat i que ens com­mo­uen fins a l'extrem. Ens han tor­nat a recor­dar que ser pares –i ser mes­tres– és molt difícil, que no hi ha recep­tes màgiques, tot i que molts s'atre­vei­xen a donar lliçons –sovint els pri­mers que hau­rien de callar són els que més par­len. No cal ser herois, encara que a vega­des ho sem­bla. Pot­ser ens aju­da­ria inten­tar fer memòria. Escri­via Saint-Exupéry a la dedi­catòria d'El Petit Príncep: “Totes les per­so­nes grans han començat essent nens. Però n'hi ha poques que se'n recor­din.” Doncs això.