Més acompanyament

El greu succés de dilluns pas­sat a l'ins­ti­tut Joan Fus­ter de Bar­ce­lona, on el com­pany Abel va per­dre la vida en ple exer­cici pro­fes­si­o­nal, ens obliga a tota la comu­ni­tat edu­ca­tiva a actuar amb la màxima prudència i deli­ca­desa davant una desgràcia insòlita que ha impreg­nat de dolor tot el país. Tot i així, convé que obrim una reflexió que, lluny de bus­car absur­da­ment cul­pa­bles, ens ser­veixi per reforçar les actu­a­ci­ons edu­ca­ti­ves que poden aju­dar a recol­zar millor la feina dels nos­tres docents i, alhora, garan­tir una major atenció per­so­na­lit­zada a l'alum­nat. Tan­ma­teix, mai podrem tenir la cer­tesa que podem pre­veure situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals, però, almenys, hem de per­ce­bre que hem fet tot allò que estava al nos­tre abast.

El claus­tre de l'Ins­ti­tut Joan Fus­ter ha dema­nat, sobre­tot, més temps per poder aten­dre millor els nos­tres alum­nes ado­les­cents. Dema­nar més temps és voler més recur­sos, sí, però també una altra manera d'afron­tar les exigències soci­als (és a dir, de tots ple­gats) envers el sis­tema edu­ca­tiu i, més con­cre­ta­ment, a l'etapa de la secundària obli­gatòria, que és quan es gene­ren més ten­si­ons per l'edat dels alum­nes i la funció d'acre­di­tació que té aquesta etapa. Inver­tir més en edu­cació dependrà, en gene­ral, de dis­po­sar com a país dels pro­pis recur­sos per des­ti­nar-los, per exem­ple, a aquesta pri­o­ri­tat edu­ca­tiva. Però aten­dre de manera més per­so­na­lit­zada els nos­tres alum­nes depèn també, en part, de la mateixa orga­nit­zació que esta­blim en el marc dels pro­jec­tes edu­ca­tius i, per tant, de les deci­si­ons de tot l'equip docent lide­rats per un equip direc­tiu.

Sense voler refe­rir-me en abso­lut a l'ins­ti­tut on han pas­sat els fets, a la secundària, en gene­ral, hi manca la pos­si­bi­li­tat d'aten­dre l'alum­nat d'una manera per­so­na­lit­zada, a fons, i con­ti­nu­ada. La pre­a­do­lescència i l'ado­lescència són eta­pes en què cal que tots els edu­ca­dors –famílies i docents– esti­guem ama­tents als can­vis que es pro­du­ei­xin i en què la pre­ser­vació de l'auto­es­tima, com recorda sovint el psi­quia­tre Luis Rojas Mar­cos, hau­ria d'esde­ve­nir la gran pri­o­ri­tat edu­ca­tiva. Aquesta pre­ser­vació i reforçament de l'auto­es­tima ha de pas­sar per la con­sa­gració d'un clima d'aula i de cen­tre que esde­vin­gui tran­quil, pro­mo­tor d'esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal i en què ningú pugui sen­tir-se aïllat o no escol­tat o con­si­de­rat. Un clima que inver­teixi en acti­vi­tats de cohesió i comu­ni­cació gru­pal, que reforci i esta­bleixi forts lli­gams entre tots els mem­bres del grup classe i en què tot­hom trobi en els com­panys uns ali­ats que enfor­tei­xen la seva con­fiança i auto­es­tima. Aquest ha de ser un objec­tiu pri­o­ri­tari del pla d'acció tuto­rial i ori­en­ta­dor de qual­se­vol cen­tre. Hem de poten­ciar la tuto­ria indi­vi­dual amb els nos­tres nois i noies i la comu­ni­cació fluïda i con­ti­nu­ada amb les famílies. I per fer les dues coses es neces­si­ten més hores, així com una altra orga­nit­zació de cen­tre.

Hauríem de ser capaços d'esta­blir equips reduïts de docents que tin­guin cura, al llarg de tota l'etapa, d'un deter­mi­nat grup d'alum­nes com­par­tint tots la funció tuto­rial, d'ori­en­tació i acom­pa­nya­ment per garan­tir un conei­xe­ment pro­fund de cada alumne i del seu con­text fami­liar i social. Hem de con­ti­nuar poten­ci­ant l'ori­en­tació edu­ca­tiva en el nos­tres cen­tres –com ja ha ini­ciat el Depar­ta­ment– per tal que aquesta funció d'acom­pa­nya­ment inte­gral de l'alum­nat impregni els pro­jec­tes de cen­tre, s'incar­dini en l'acti­vi­tat cur­ri­cu­lar i docent i garan­teixi a cada alumne el con­junt de com­petències que li per­me­tin esde­ve­nir un adult res­pon­sa­ble, for­mat, com­promès i, sobre­tot, feliç i equi­li­brat.