Institut Joan Fuster

Es fa difícil tro­bar el to i la tran­quil·litat per par­lar d'aquesta desgràcia ocor­re­guda a l'ins­ti­tut Joan Fus­ter de Bar­ce­lona, una qüestió com­plexa que reque­reix res­pos­tes com­ple­xes i que no admet l'apli­cació des­es­pe­rada d'una fórmula única i màgica. Com en molts altres casos que afec­ten direc­ta­ment les per­so­nes, es bar­re­gen molts com­po­nents tant en la volun­tat de com­prensió dels fets com en la cerca de solu­ci­ons. Però almenys sabem el que, per hones­te­dat intel·lec­tual, no es pot fer. No es pot fer caure tota la res­pon­sa­bi­li­tat sobre una malal­tia, un brot momen­tani i des­co­ne­gut, com si es tractés d'un assumpte estric­ta­ment indi­vi­dual, que no té res a veure amb les cir­cumstàncies que viu el noi autor de l'agressió. Tam­poc es pot diri­gir única­ment la mirada acu­sa­dora sobre aquests pobres pares que ben segur ho han fet tan bé com han sabut. I menys encara es pot cul­par el mateix ins­ti­tut i els mes­tres, que prou feina tenen en el seu dia a dia, en les difícils cir­cumstàncies en què es troba l'escola pública avui dia.

Les malal­ties men­tals exis­tei­xen. I la pre­a­do­lescència i l'ado­lescència són eta­pes de grans difi­cul­tats emo­ci­o­nals, men­tals i soci­als. Una etapa que reque­reix una espe­cial atenció i cura. Ho saben els pares i ho saben molt bé els que bre­guen cada dia amb per­so­nes d'aques­tes edats. Hi ha una frase, clàssica en el femi­nisme, que diu: tot allò que és per­so­nal és polític. I és que tots som éssers soci­als i res és aliè al tipus de vida que fem i rebem, a les con­di­ci­ons que ens envol­ten. Al cor de tota malal­tia men­tal tro­bem sem­pre diver­ses for­mes i ves­tits, fac­tors soci­als, col·lec­tius, cre­en­ces i cir­cumstàncies que les afa­vo­rei­xen o poten­cien... I un exem­ple clar el tenim en el que expres­sen experts en salut men­tal. Com és que en aquesta època de crisi econòmica, social i política, i mal­grat que no se'n parli, ha aug­men­tat el nom­bre de suïcidis? Com és que ha aug­men­tat el nom­bre de psi­cofàrmacs que pren la gent? I estan a l'ordre del dia les depres­si­ons de tot tipus.

I en l'àmbit de l'escola publica, recor­dem-ho: aquesta desgràcia ha succeït en un ins­ti­tut públic, on els pro­fes­si­o­nals remar­quen la fatiga, el poc temps que tenen per coor­di­nar-se entre si, per coor­di­nar-se amb pro­fes­si­o­nals de l'exte­rior, per con­nec­tar a fons amb les famílies, per xer­rar amb els nois i detec­tar els seus males­tars per­so­nals i gru­pals, és a dir, per veure i trac­tar la per­sona més enllà de l'alumne. S'han reta­llat recur­sos, s'han endu­rit les con­di­ci­ons de tre­ball, es dis­posa de menys temps... I així i tot fan la seva dura i alhora fona­men­tal feina cada dia. L'admi­nis­tració, al revés del que fa, hau­ria de mimar-los, pro­te­gir-los, donar-los mit­jans per poder apro­xi­mar-se millor als alum­nes i als seus pro­ble­mes, a la seva vul­ne­ra­bi­li­tat en una edat de can­vis, fra­gi­li­tats, recerca i violències. Els pro­to­cols que s'apli­quen no apro­fun­dei­xen en la vida diària, no entren en les rela­ci­ons de grup, en els males­tars, en la manca de refe­rents soci­als ade­quats.

Política i i psi­co­lo­gia, un cop mÉs, se'ns ajun­ten en aquest fet des­gra­ciat. Les per­so­nes som el punt d'unió, de con­fluència de molts con­di­ci­o­nants. Hi ha rela­ci­ons entre la indi­vi­du­a­li­tat més íntima i les deci­si­ons col·lec­ti­ves. I hem de poder actuar sobre els com­po­nents que estan a les nos­tres mans. La dis­tri­bució de recur­sos públics juga un paper, no sabem fins on, però sí, un paper en aquest drama. I aquí sí que sabem el que es pot fer. No hi ha res més impor­tant que l'edu­cació tant pel que fa al futur del país i al dels seus pro­fes­si­o­nals com per a la con­vivència i el benes­tar de la ciu­ta­da­nia. És cert que no tenim cap garan­tia que una millora de les con­di­ci­ons de tre­ball del pro­fes­so­rat o una coor­di­nació més atenta de recur­sos i la pos­si­bi­li­tat d'apro­fun­dir en el diàleg eviti aquesta i altres catàstro­fes. Però cal posar tots els mit­jans perquè no es repe­teixi més. I millo­rar les con­di­ci­ons dels que inten­ten edu­car els nos­tres nois i noies per fer-los més capaços d'afron­tar les cri­sis que com­porta el fet de fer-se grans, en un món i una cul­tura vio­lents, i fer-ho amb menys ris­cos per a ells i elles i per als que els envol­ten i els esti­men.