Vots i escons

Per una raó o altra, tot­hom farà recompte el dia 24 de maig. Fins i tot qui digui que les elec­ci­ons del 27 de setem­bre, si es fan, són unes autonòmiques més, farà de les muni­ci­pals la seva par­ti­cu­lar enquesta, la més fia­ble de totes, perquè és secreta i no es pot men­tir. Una enquesta que, per molt que vul­guin els par­tits que gra­vi­ten sobre la qüestió social, serà lle­gida en raó del com­po­nent que en les elec­ci­ons de setem­bre més pot con­di­ci­o­nar la política d'Estat; perquè, mal­grat la por que les grans cor­po­ra­ci­ons sem­blen tenir a Pode­mos, si guanyés un par­tit comu­nista l'Estat espa­nyol podria con­ti­nuar essent un, i fins i tot fer entrar en raó els “Varu­fakis” de torn; però si guanyés a Cata­lu­nya el bàndol inde­pen­den­tista, i l'opció es prengués seri­o­sa­ment el procés de secessió, la capa­ci­tat de mani­o­bra de l'apa­rell de l'Estat fóra mínima en un tema d'importància capi­tal, no sols per a l'esta­blish­ment ins­ti­tu­ci­o­nal ans també per a l'econòmic. Cert és que sovin­teja la sen­sació de manca de rigor en tot ple­gat, però és ver­sem­blant pen­sar que qui estudiï el 24 de maig farà el recompte més en clau ter­ri­to­rial que no social.

I per fer recompte caldrà emprar un dels dos únics mètodes pos­si­bles: o els vots o els càrrecs. Des del punt de vista polític cadascú en farà l'ús que més li con­vin­gui; i de fet ja hem sen­tit el pre­si­dent expli­car per quina raó en tin­dria prou l'inde­pen­den­tisme amb una majo­ria d'escons a les elec­ci­ons de la tar­dor: si és l'Estat el que ha impe­dit la con­vo­catòria d'un referèndum, s'argu­menta, no se li poden apli­car les seves regles a unes elec­ci­ons que sols des de la lec­tura poden ser ple­bis­citàries. S'hau­ria d'afe­gir que, i és per res­pon­sa­bi­li­tat del Par­la­ment de Cata­lu­nya, tenim a aquest efecte la mateixa llei elec­to­ral de l'Estat. I a la vegada s'hau­ria de recor­dar que és la mateixa que ha donat a Mari­ano Rajoy una majo­ria d'escons sense tenir la majo­ria del cens elec­to­ral. Per aca­bar de retorçar l'argu­men­tació, a això se li podria res­pon­dre que al cap i a la fi no són les ple­bis­citàries unes elec­ci­ons per esco­llir un pre­si­dent, ans per esco­llir a quin estat haurà de jurar lle­ial­tat el pre­si­dent sor­tint del Par­la­ment resul­tant, però també res­pecte a això s'hi podria afe­gir el dubte sobre el moment en què un diri­gent comença a sen­tir-se vin­cu­lat per pro­me­ses de lle­ial­tat pas­sa­des. Tot ple­gat, a més d'embo­li­cat, s'escriu en una clau política. Cal­dria afe­gir-hi una anàlisi jurídica de les dues opci­ons de recompte i de llurs impli­ca­ci­ons pràcti­ques.

Els vots són per­so­nes; una per­sona, un vot, aquesta regla de les con­sul­tes direc­tes que tanta por ha fet sem­pre a les opci­ons ideològiques pro­gres­sis­tes, donat l'alt grau de mani­pu­lació a què pot ser sot­mesa qual­se­vol fórmula de con­sulta sense inter­me­di­a­ris, entre altres coses perquè no és cert que no n'hi hagi, d'inter­me­di­a­ris, amb la decla­rada par­ci­a­li­tat dels mit­jans, amb la supo­sada neu­tra­li­tat del cibe­res­pai, on les xar­xes es diuen així per la seva capa­ci­tat de pes­car els incauts. Aquest és temps, però, d'omplir-se la boca amb l'expressió “democràcia directa” mal­grat que en els seus resul­tats es reveli quasi bé un oxímoron. I, si més no, caldrà recórrer-hi per evi­tar les crítiques a un sis­tema elec­to­ral que mai és just per a tot­hom: par­tits amb repre­sen­tació i sense, urba­ni­tes o de la terra, finançats obs­cu­ra­ment o menys bus­quen l'opció que més els bene­ficiï, sense pen­sar en el tot que diuen repre­sen­tar. En temps de con­fusió comp­tar els vots sem­bla la llum més viva que podem donar a les nos­tres incer­te­ses. L'opció de comp­tar escons aboca a recor­dar un sis­tema que els dos eixos, el ter­ri­to­rial i el social, sem­blen voler escom­brar sense tenir massa clara l'alter­na­tiva cons­truc­tiva al caos que sens dubte arriba.