Una història trista

Deia el poeta Jaime Gil de Biedma que de totes les històries de la Història, la d'Espa­nya és segu­ra­ment la més trista perquè sem­pre acaba mala­ment. Per­do­nin l'arren­cada, per pes­si­mista i perquè la cita és arxi­co­ne­guda, però hi ha tants moments de sen­sació de recurrència i de repe­tició històrica en l'actu­a­li­tat, tanta sen­sació de pèrdua de temps i d'inca­pa­ci­tat de diàleg, que un acaba cre­ient que els ver­sos citats no eren una bou­tade del poeta, una mica donat a la hipèrbole, sinó un diagnòstic precís. De tant en tant –sovint, de fet– apa­reix algun fan­tasma res­clo­sit i antiquíssim i ocupa espai a les notícies i incen­dia els fòrums d'inter­net. Ha pas­sat ara perquè uns peri­o­dis­tes bas­cos van fer pre­gun­tes en eus­quera a un entre­na­dor de fut­bol basc. Va pas­sar a Alme­ria i, és clar, va sor­tir el sant­cristo gros de la llen­gua comuna. A Osca, fa uns quants anys, va pas­sar-li el mateix a un entre­na­dor del Girona, Raül Agné, per par­lar en català. Ha pas­sat també –molt més greu encara!– quan es va recla­mar que el català figurés a la làpida com­me­mo­ra­tiva de la tragèdia aèria dels Alps i ara mateix perquè es va uti­lit­zar la llen­gua cata­lana en uns fune­rals d'estat en els quals es van emprar també el cas­tellà, el francès, l'anglès, l'ale­many i el grec. La con­clusió és clara: el pro­blema és la llen­gua cata­lana i no cap altra, i sem­bla que aquesta per­cepció esti­gui ins­crita en l'ADN del naci­o­na­lisme espa­nyol, que no con­cep cap altra forma d'estat que el de matriu cas­te­llana. Alguns diran que són casos aïllats: que lle­gei­xin el magnífic arti­cle que Marta Rojals va publi­car a Vilaweb amb el títol Cas aïllat número 7.250.244/B. ¿Recor­den què va pas­sar quan Jordi Sevi­lla (un exmi­nis­tre, no un indo­cu­men­tat) va dir que Cata­lu­nya no era prou madura per tenir un pre­si­dent xar­nego (l'expressió era seva)? Que José Mon­ti­lla va ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat amb el suport d'un par­tit inde­pen­den­tista. Vuit o deu anys després un polític andalús el nom del qual no recordo va dir que no podia adme­tre que governés Anda­lu­sia un senyor que es diu Albert. ¿Què més ha de fer Albert Rivera per gua­nyar-se el dret a l'espa­nyo­li­tat? ¿Renun­ciar al nom? ¿Renun­ciar al bilingüisme actiu que prac­tica i aban­do­nar defi­ni­ti­va­ment la llen­gua cata­lana? “Espa­nyol, pot­ser sí, però cas­tellà, no”, va dir fa dècades l'abat Escarré. La famosa plu­ri­na­ci­o­na­li­tat, és clar; però només sem­bla deco­ra­tiva. ¿De veri­tat no hi ha ningú enlloc que desitgi des­men­tir Gil de Biedma?