Hitler

Ara que es com­plei­xen setanta anys de la mort de la Bèstia, ens ado­nem que encara no ho sabem tot sobre la malig­ni­tat que es va mani­fes­tar durant la Segona Guerra Mun­dial com mai s'havia mani­fes­tat abans. Cada vegada que afe­gim un any més a la distància que ens separa de la barbàrie nazi, es des­ta­pen més memòries i sor­gei­xen tes­ti­mo­nis nous. Hit­ler no només va impul­sar la indus­tri­a­lit­zació del crim i va per­so­ni­fi­car el mal d'una manera gai­rebé teològica. També va asso­lir una fita encara més difícil: acon­se­guir que una soci­e­tat sen­cera, l'ale­ma­nya, assumís la com­pli­ci­tat dels seus actes patològics bas­tint un règim de ter­ror per­fecte. La puresa d'aquell mal con­vi­via, com passa sem­pre amb qual­se­vol per­sona, amb l'altra cara de la fera, amb la rutina de l'amfi­trió ama­ble que mimava els con­vi­dats a la seva taula o l'ardor de l'amant que omplia de feli­ci­tat la vida de la seva pare­lla. Fins que l'evidència de la der­rota ine­vi­ta­ble i el setge soviètic sobre Berlín van emboi­rar del tot la ment d'un tirà que va dedi­car els dar­rers dies de vida a mas­sa­crar els matei­xos ale­manys que es nega­ven a immo­lar-se sota les bom­bes ene­mi­gues. Després, ater­rit davant la pers­pec­tiva de tenir el mateix final que el seu amic Mus­so­lini, van arri­bar el suïcidi i les ordres dei­xa­des per tal que cre­mes­sin les seves des­pu­lles jun­ta­ment amb les d'Eva Braun. La guàrdia del búnquer, però, no va tenir temps d'aca­bar la feina i els rus­sos van endur-se a Mos­cou les res­tes cal­ci­na­des del dic­ta­dor. Es veu que les van con­ser­var molts anys en secret i final­ment, abans de per­me­tre que cai­gues­sin en mans de la nova Ale­ma­nya, van reduir els ossos a pols i els van llençar al riu perquè ningú pogués recu­pe­rar-ne ni un gram. Mal­grat tot, Hit­ler segueix com­plint anys després de mort, entre les peles ina­ca­ba­bles de la ceba, covant el penúltim ou de la serp.