Repetir i repetir

Ara que les notícies sobre el sobi­ra­nisme han tor­nat a l'actu­a­li­tat per la publi­cació del “full de ruta” cap a la inde­pendència, els dia­ris es tor­nen a omplir d'arti­cles d'opinió que adver­tei­xen per enèsima vegada sobre els avan­tat­ges, incon­ve­ni­ents, des­as­tres, goigs, male­dic­ci­ons, desgràcies, opor­tu­ni­tats, ine­vi­ta­bi­li­tats, pre­ce­dents, il·lega­li­tats, des­lle­ial­tats, tra­di­ci­ons, usos, cos­tums, guanys, pèrdues, sorts i desgràcies, bon judici, seny i rauxa... que la inde­pendència repre­senta o pot repre­sen­tar per als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya.

Lle­gint aquests arti­cles un es troba sovint amb la difi­cul­tat d'enten­dre per què per­so­nes intel·ligents capa­ces i cul­tes poden escriure de manera rei­te­rada i repe­ti­tiva les matei­xes idees i con­cep­tes sovint més sen­tits des de l'emoció que pen­sats des de l'objec­ti­vi­tat. Això val per als inde­pen­den­tis­tes i uni­o­nis­tes, és un mal gene­ral. Un exem­ple: “Nunca la UE ni los Esta­dos que for­man parte de la ONU ni por supu­esto España acep­tarán la secesión del ter­ri­to­rio de un Estado que deli­be­ra­da­mente, sin ni siqui­era disi­mu­larlo ya que lo pro­clama en un acu­erdo público, incum­ple la lega­li­dad vigente de este mismo Estado.” Fran­cesc de Car­re­ras, El País, 1 d'abril. Estats que for­men part de l'ONU, a Europa, esde­vin­guts inde­pen­dents en els dar­rers vint-i-cinc anys: Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bie­lorússia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Mon­te­ne­gro, Sèrbia, Kosova, Macedònia, Txèquia, Eslovàquia...

A la UE no hi ha pre­ce­dent de ter­ri­to­ris esde­vin­guts inde­pen­dents, l'afir­mació sobre que el fet suc­ce­eixi o no i quina sigui la posició de la UE és necessària­ment espe­cu­la­tiva. La presa de posició abans del fet i una vegada aquest succeït, tots sabem que és dife­rent. A Espa­nya, estats esde­vin­guts inde­pen­dents sense acord de la metròpoli des del segle XVII: Flan­des, Milà, Nàpols i Sicília, Por­tu­gal, Mèxic, Texas, Nou Mèxic, Loui­si­ana, Flo­rida, Califòrnia, Gua­te­mala, Hon­du­res, El Sal­va­dor, Nica­ra­gua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, l'Equa­dor, el Perú, Xile, Bolívia, el Para­guai, l'Uru­guai, l'Argen­tina, Puerto Rico, Cuba, les Fili­pi­nes, el Mar­roc, Gui­nea... Tots estats esde­vin­guts inde­pen­dents amb con­flicte, no amb acord, amb l'excepció de les colònies de Nord-amèrica que varen ser cedi­des a Mèxic, França i als EUA, i Gui­nea, que hi va arri­bar per pacte.

El con­trast entre el pri­mer grup, estats euro­peus esde­vin­guts inde­pen­dents, alguns per la guerra, als Bal­cans, i altres per acord, i el segon grup, ter­ri­to­ris i colònies espa­nyo­les esde­vin­gu­des inde­pen­dents sem­pre, menys en un cas, per la guerra, mou a la reflexió, però per a l'autor sem­bla­ria que l'impor­tant no és res més que negar la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya esde­vin­gui inde­pen­dent.

Espa­nya és una democràcia des de 1978. Les democràcies per­me­ten expres­sar opi­ni­ons i votar opci­ons. En oca­si­ons fins i tot can­vien lleis quan aques­tes van con­tra l'opinió d'una mino­ria qua­li­fi­cada. L'essència de la democràcia, que no la forma, és adap­tar les lleis i les opci­ons polítiques a la volun­tat dels ciu­ta­dans. Les dic­ta­du­res o pro­hi­bei­xen als ciu­ta­dans cer­tes opci­ons polítiques o els adver­tei­xen seve­ra­ment de les con­seqüències d'optar-hi. Per què es com­porta Espa­nya amb Cata­lu­nya com si fos una dic­ta­dura més que una democràcia?, per què des de fa anys no ha estat el govern espa­nyol capaç d'ofe­rir una sola alter­na­tiva que reforçaria i dona­ria argu­ments als par­ti­da­ris de la ter­cera via, que en essència volen con­ti­nuar a Espa­nya però de manera dife­rent a l'actual?

Dos Estats democràtics, el Canadà i la Gran Bre­ta­nya, quan s'han tro­bat amb aquest pro­blema han por­tat la democràcia a les seves últi­mes con­seqüències i han pro­mo­gut la votació de les dues opci­ons opo­sa­des.

Actu­al­ment sem­bla difícil que els uni­o­nis­tes con­ven­cin els inde­pen­den­tis­tes, i també al revés. Per què, doncs, insis­tir en argu­ments que no pro­dui­ran cap efecte? Sem­bla­ria que el temps és arri­bat de fer pos­si­ble que la gent pugui expres­sar el que vol, no de con­ti­nuar adver­tint-li i acon­se­llant-li què li convé. Aquesta neces­si­tat és doble­ment impor­tant atesa la incer­tesa del resul­tat.

Tots els que escri­uen mil vega­des el mateix arti­cle sem­bla­ria que ho fan per fer “pro­pa­ganda” posi­tiva o nega­tiva sobre la inde­pendència, sovint inti­mi­datòria i en poques oca­si­ons sug­ge­ri­dora, o bé perquè és una manera d'alli­be­rar-se de les pas­si­ons que es rebel·len a din­tre d'un mateix quan es cons­tata que hi ha altres ciu­ta­dans que pen­sen dife­rent. Això és inde­mos­tra­ble; qui sap què hi ha a din­tre del cap i del cor de les per­so­nes?, però si fos el cas, aquesta passió té un nom: into­lerància.