La gran farsa

Deien i diuen els par­tits “no inde­pen­den­tis­tes” –és a dir i sense perdó, els uni­o­nis­tes, en totes les moda­li­tats i tex­tu­res– que aques­tes poc san­tes elec­ci­ons muni­ci­pals no poden ser “ple­bis­citàries”, que són “de pro­xi­mi­tat”. Però resulta que són sobre­tot els més rabi­o­sa­ment uni­o­nis­tes els que més en par­len, de ple­bis­cits i inde­pendències. Això, a Cata­lu­nya. També ací i, sobre­tot, allà, hi ha altres “claus”. Com ara la pugna entre “la vella” i “la nova” política. Divisió cas­te­llera. Per tant, ni ací ni allà es parla només de “pro­xi­mi­tat”, sinó també o sobre­tot de “canvi” i “sis­tema”. Els dis­cur­sos incen­di­a­ris de Pablo Igle­sias, per exem­ple, no es pre­o­cu­pen per la Gran Via a València o per la Dia­go­nal a Bar­ce­lona, sinó que aler­ten dels “cor­rup­tes” i acom­bo­ien la tropa alte­rada con­tra “la casta”. La con­seqüència que se'n pot deduir és que l'única hones­te­dat que cal recla­mar és la mànega ampla. Qui vul­gui con­si­de­rar aques­tes elec­ci­ons com un pas deci­siu en el procés sobi­ra­nista que ho faci. Qui rei­vin­di­qui la novíssima política con­tra la nova o la vella, també. Amb res­pecte i sense tram­pes. Perquè, si no, no s'enten­dria res. No tin­dria cap sen­tit, per exem­ple, que la can­di­data cas­trense de Ciu­ta­dans a l'alcal­dia de Bar­ce­lona, Carina Mejías, es com­pro­meti a can­viar, si pot, el nom de la plaça dels Països Cata­lans perquè “no exis­tei­xen”. O a impe­dir la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre a la Meri­di­ana. Qui pros­criu les inten­ci­ons dels altres i manté les pròpies és un gran far­sant.