Marquès i la fràgil espinada de l'art

nric Marquès és un pin­tor que, excepte a Girona, on hi ha encara tanta gent que se l'estima –i amb aque­lla classe d'amor que a vega­des ofega–, coneix ben poca gent, però per si sol ser­vi­ria per expli­car una part no pas menor de l'art català de la post­guerra. L'obsessió pels cor­rents d'avant­guarda, i més en una època que neces­si­tava ser redi­mida de tan­tes frus­tra­ci­ons com els anys de la dic­ta­dura, ha por­tat a negli­gir altres for­mes de moder­ni­tat que tenien com a objecte no pas la fugida de la rea­li­tat, sinó el seu cor mateix, la cor­poreïtat muda de cada cosa, la den­si­tat que la sosté al món, el con­torn ombrós d'una cara, d'una roca, del tronc d'un arbre. Rea­lisme és una paraula molt deva­lu­ada pel cromo i el kitsch, però no gens innòcua. I Marquès, com molts coe­ta­nis seus avui tan mal apre­ci­ats, ho sabia prou bé. “Sols les coses em par­len”, escriu Rilke. Per això hi ha tanta fondària en una sola poma de Cézanne, en els pots ascètics de Morandi, en una qual­se­vol pin­ze­llada por­fi­di­osa de Marquès; per això, també, els títols d'aquesta mena d'obres són tan poc pro­clius a la bui­dor, el dis­ba­rat o la petulància. Un qua­dre que repre­senti una figura feme­nina asse­guda en una cadira no pot ano­me­nar-se sinó Dona asse­guda en una cadira: una tau­to­lo­gia en imat­ges. Dir les coses pel seu nom estal­via molta lle­tra i molts mal­de­caps, i no emmas­cara cap dels mis­te­ris del real. El cas és que en un moment deter­mi­nat, cap als anys sei­xanta i a mesura que se sen­tia més empès cap a l'acció social i política, Marquès deixa de pin­tar. Arran de l'expo­sició orga­nit­zada a la Casa Pas­tors de Girona amb la col·lecció per­so­nal de l'artista, he con­jec­tu­rat que aquest abandó tenia una base ètica de renúncia a la vani­tat per­so­nal per ser­vir millor els seus prin­ci­pis. Dues per­so­nes ja m'han reba­tut: Narcís-Jordi Aragó, el mateix dia de la inau­gu­ració, i Narcís Coma­dira, a través d'un cor­reu electrònic. Tots dos conei­xien i esti­ma­ven prou –sense ofec– Enric Marquès per no pre­ten­dre esme­nar-lo amb argu­ments morals: sen­zi­lla­ment, la malal­tia i la sole­dat el van emmus­teir i va per­dre el do. “L'art se sosté amb una espi­nada molt fràgil”, m'escriu Coma­dira, “i en el cas de l'Enric, crec, aquesta espi­nada s'havia tren­cat”. És una manera ter­ri­ble i exactíssima de dir-ho. I fa mal. La columna s'esquerda, i sobre el paper queda la cadira a mig fer, la poma sense vida, l'arbre arren­cat d'arrel.

E