Món de mones, mones sense món

En aquest món de mones, són les mones les que aca­ben merei­xent la reverència gene­ral. Ja que no es pot con­de­co­rar cap goril·la ni cap xim­panzé, el guardó que dilluns es va anun­ciar per a la pri­matòloga Jeane Goo­dall hau­ria de repre­sen­tar, de forma simbòlica, les dis­cul­pes que la huma­ni­tat sen­cera obli­ga­da­ment ha de pre­sen­tar a aquests parents llu­nyans per haver con­ver­tit en un gran femer el pla­neta para­disíac que ja habi­ta­ven abans que la cèlebre Lucy decidís un dia aixe­car l'esquena i posar-se a cami­nar sobre dues potes. Una huma­ni­tat que cada dia escup amb gran insolència el verí de la con­ta­mi­nació fins a con­ver­tir l'aire en irres­pi­ra­ble no es mereix el pla­neta que habita. Encara menys les mones merei­xen haver de con­viure-hi.