Reflexió

Bé, doncs ja ho saben. Avui és un dia que no es pot fer pro­pa­ganda elec­to­ral. Res de res, tret que algun mitjà deci­deixi publi­car una entre­vista a algun can­di­dat des­es­pe­rat, com ja va pas­sar fa uns anys amb un diari pen­sat a Madrid. Silenci abso­lut a les llars i als car­rers. El poble sobirà (sobirà per a segons qui­nes coses) s'està relle­gint tots els pro­gra­mes elec­to­rals, un per un; reme­mo­rant totes les pro­me­ses i valo­rant els can­di­dats per deci­dir el seu vot. És una decisió tan deli­cada... Perquè si aquest d'aquí t'agrada per la seva política econòmica, el d'allà el vol­dries per les seves pro­pos­tes soci­als, i el de més enllà perquè té idees engres­ca­do­res.

Per això mateix avui no es pot fer pro­pa­ganda ni dema­nar el vot per a ningú, i segons com tam­poc es pot ins­tar que vagis a votar. Perquè això dis­tor­si­o­na­ria la nos­tra reflexió sobi­rana. Una sobi­rana reflexió molt necessària perquè la festa de la democràcia surti ben rodona i rodada. Sem­pre que votem allò que diuen que podem votar. Si no, és deriva inde­pen­den­tista, i això la Cons­ti­tució no ho per­met.

La jor­nada de reflexió és un invent que pot­ser fun­ci­o­nava fa 40 anys, quan la infor­mació només es rebia a través d'uns canals molt con­crets: ràdios, tele­visió –la tele­visió– i dia­ris. Però avui dia, en l'època d'inter­net i de les xar­xes soci­als, quin sen­tit té això que no es pot fer pro­pa­ganda el dia ante­rior a les elec­ci­ons?

Sovint, el vot no es deci­deix durant la cam­pa­nya i segons el que pro­me­ten els ora­dors, sinó abans; i per moti­va­ci­ons que res tenen a veure amb la raó, sinó amb les emo­ci­ons. Molts cops no es vota a favor d'una o altra opció, sinó en con­tra.

I per això, durant els últims dies de la cam­pa­nya es mul­ti­pli­quen els ges­tos que apel·len als sen­ti­ments. Pro­me­ses d'inver­si­ons. Pica­des d'ullet. Apu­ja­rem les pen­si­ons, abai­xa­rem els impos­tos. Feina. Ai d'aquell que embruti els car­rers! Res­pec­ta­rem el dret a deci­dir.

Després arriba allò de “a mi tam­poc m'agrada incom­plir, però no tinc cap altre remei”. Juguen amb la nos­tra memòria, que cre­uen de peix. Sí. Això cre­uen.