A mi, a mi, a mi...

S'han fixat en les cares dels can­di­dats que pen­gen dels fanals i arbres del seu pobles res­pec­tius? No n'hi ha ni un que t'esti­gui dient ja t'ho tro­baràs si em votes... Qui­nes mira­des, quins som­riu­res francs! Qui­nes ganes d'anar per feina i no per­dre ni un segon! Pot­ser són veïns nos­tres, pot­ser els veiem cada dia pel car­rer, però te'ls mires allà dalt i pen­ses, coi, està des­co­ne­gut, pot­ser sí que ho diu de debò i ho farà. I et fas el propòsit de votar-lo tot fis­ca­lit­zant-li els temps que segui­ran. I jures i per­ju­res que no n'hi dei­xaràs pas­sar ni una, i que recor­daràs fil per randa la pro­mesa que va fer aquell dia a la bibli­o­teca, al pavelló, a la plaça... La memòria, però, és feble. No, no... No em refe­reixo pas a la col·lec­tiva (que ja ho sabem que ho és: si no, de què que seríem encara a Espa­nya, moreno!). Vull dir la memòria per­so­nal, la domèstica, la que és res­pon­sa­bi­li­tat estric­ta­ment teva si te la des­cui­des al calaix amb les claus i et que­des tan­cat per fora.

Arri­ben les elec­ci­ons, votes, gua­nyen uns i per­den els altres. Passa una set­mana, et tro­bes els can­di­dats pel car­rer. A uns els ha can­viat el somrís i ja el mos­tren més inso­lent, més de mil­ho­mes: són els que han gua­nyat. Uns altres, sen­zi­lla­ment, ja fan cara de diven­dres sant

i els ende­vi­nes unes ganes de començar a ata­ba­lar-te amb les pro­me­ses que no com­plirà l'adver­sari que ha gua­nyat. .. Pen­ses: i tu, què les has com­plert, tu? Aixe­ques el cap, el veus encara pen­jat als car­tells dels fanals i dels arbres. Bé, en alguns car­tells s'ha pre­ci­pi­tat avall i el tens a l'alçada de les soles de les saba­tes. En uns altres la foto s'ha tren­cat pel mig i el careto ja només et dedica mitja mirada...

És ales­ho­res que et dius ni aquest, ni aquest ni aquell altre tin­dran el meu vot d'aquí a qua­tre anys, perquè
han pas­sat vint dies de cam­pa­nya i els seus par­tits, tan pul­cres i tan dili­gents el mes pas­sat, no han estat bons ni per reti­rar la cam­pa­nya elec­to­ral dels car­rers. És quan et jures i per­ju­res que d'aquí a qua­tre anys recor­daràs aquell par­tit que l'hagi reti­rada pri­mer, sigui de la tendència que sigui. Ah, noi, però... La memòria no arriba
a més. I és així que con­ti­nuem a Espa­nya i és així que l'endemà de les elec­ci­ons, mires la nosa que et fa aque­lla foto de l'arbre i et sem­bla veure en la mirada un puja'm aquí!