Bin Laden

Ahir vaig veure a Twit­ter un peri­o­dista que es lamen­tava, tot dol­gut, que un col·lega seu hagués com­pa­rat l'Ada Colau amb Bin Laden. La com­pa­ració em va fer gràcia perquè, por­tada al pla satíric, no la vaig tro­bar tan des­en­ca­mi­nada. D'una banda, l'apa­rició de la Colau ha estron­cat de manera prou traumàtica el cofo­isme del país i amenaça de segar les seves fites més vis­to­ses per la base. De l'altre, el fet que Xavier Trias hagi hagut d'anar a bus­car la monja Caram per defen­sar-se'n dóna idea de la gran capa­ci­tat de des­trucció que té la can­di­data. Les mon­ges i els cape­llans, a Cata­lu­nya, aga­fen pro­ta­go­nisme cada vegada que el con­flicte amb Espa­nya s'agu­ditza. En van tenir el 1714, en van tenir el 1936 i en van tenir els últims anys de la dic­ta­dura. Com totes les coses que fan por, la Colau ha ins­pi­rat mol­tes metàfores. Per mi la Colau és a Cata­lu­nya el que la grip i el whisky dels colons van ser als indis d'Amèrica. Com que l'Estat no ens pot enviar els tancs, ha d'explo­tar for­mes més sub­tils de des­gas­tar-nos. Si Ciu­ta­dans ha aga­fat la majo­ria de defec­tes que fins ara s'havien repar­tit entre el PSOE i el PP, la Colau és el museu de totes les tares cata­la­nes, el resum dels cinc-cents anys de fer l'imbècil que deia Joan Sales. El que fa més por de la Colau no és el pro­grama polític i el mal que pot fer a Bar­ce­lona en un moment en el qual les grans ciu­tats d'Europa tor­nen a revi­far-se –la ciu­tat tam­poc s'enfon­sarà si fins ara ha resis­tit a pesar de les mura­lles, la Ciu­ta­de­lla i ara els trens de roda­lies. El que fa més por és que ens podria con­dem­nar a haver d'expli­car un altre cop des de l'inici totes aque­lles con­fu­si­ons que sem­bla­ven supera­des. La Colau és l'ins­tru­ment del Borbó que va dir “que se note el efecto sin que se note el cui­dado”. Cada cop que parla con­tra CiU pri­mer em fa pen­sar en els vati­ci­nis de l'Aznar i després em recorda aque­lla gran fan­far­ro­nada de Dur­ruti: “No teme­mos a las rui­nas por­que lle­va­mos un Mundo nuevo en los cora­zo­nes.” Puix són espa­nyols recor­deu que paga­rem nosal­tres.