Hi ha partit

Els resul­tats d'unes elec­ci­ons són sem­pre sus­cep­ti­bles de múlti­ples lec­tu­res, i les dar­re­res elec­ci­ons muni­ci­pals no han estat una excepció. En canvi, allò que pro­ba­ble­ment ha estat més excep­ci­o­nal són les reac­ci­ons que s'han gene­rat. No només els exal­tats habi­tu­als han llençat inter­pre­ta­ci­ons gro­tes­ca­ment apo­calípti­ques, sinó que mol­tes per­so­nes cor­rents i sen­sa­tes han reac­ci­o­nat amb una des­me­sura que ha estat, ara sí, real­ment excep­ci­o­nal.

Aques­tes reac­ci­ons ens man­te­nen entre­tin­guts en un espec­ta­cle tant poc edi­fi­cant com atrac­tiu mediàtica­ment. Un espec­ta­cle on des­fi­len per­so­nat­ges par­lant de mon­ges vio­la­des, sus­pen­si­ons de la democràcia i des­trucció dels valors occi­den­tals. No tinc massa interès en sumar-me a aques­tes sobre­ac­tu­a­ci­ons tea­trals, però m'agrada mirar rere les cor­ti­nes i inten­tar obser­var que ama­guen les màsca­res. I jo, modes­ta­ment, no he sabut veure-hi res més que l'essència de la política: la lluita pel poder.

La política sem­pre ha tin­gut que veure amb l'exer­cici del poder, doncs la seva fina­li­tat és gover­nar –pren­dre deci­si­ons– en situ­a­ci­ons de con­flicte: quan uns volen una cosa i els altres en pre­fe­rei­xen una altra. I això no es pot fer sense poder. El pro­blema és que ens hem acos­tu­mat tant a obser­var com el poder està al ser­vei d'uns que quan els altres pre­te­nen arri­bar-hi ens sem­bla sim­ple­ment incon­ce­bi­ble. Aquesta és, al meu parer, l'expli­cació més plau­si­ble davant de les histèriques reac­ci­ons que han gene­rat les dar­re­res elec­ci­ons.

Per pri­mer cop aquells que han mono­po­lit­zat el poder per­ce­ben la pos­si­bi­li­tat real de per­dre'l, i no estan dis­po­sats a tole­rar-ho. I també per pri­mer cop aquells que sem­pre han estat allu­nyats del poder sem­blen deci­dits a assal­tar-lo, i cada cop tenen menys por davant les ame­na­ces de sem­pre. Podem acu­sar-nos mútua­ment de dema­gogs, però el debat sobre si hem de des­ti­nar els recur­sos a la F1 o als men­ja­dors esco­lars és, com a mínim, una metàfora de la lluita de poder que estem lliu­rant. Podem caure en la cari­ca­tura del sovi­ets con­tra la casta, però no deixa de ser una forma el·líptica de refe­rir-nos a la reno­vada lluita pel poder. Podem con­si­de­rar que sim­pli­fi­quem el debat quan optem entre pri­o­rit­zar els ajuts a les empre­ses o els drets dels tre­ba­lla­dors, però aques­tes són deci­si­ons que aca­bem pre­nent en funció del poder d'uns o altres. En la bata­lla per la capi­tal cata­lana par­lem del con­trast entre un senyor de Bar­ce­lona i una acti­vista radi­cal. Quina esplèndida imatge per mos­trar-nos les cares d'aquesta lluita pel poder!

No és ni vella ni nova política, és la política de sem­pre. La nove­tat -la gran nove­tat- no rau en les cor­ba­tes dels uns i les samar­re­tes dels altres. Ni uns repre­sen­ten la vella política ni els altres són la mani­fes­tació de la nova política. La gran nove­tat és que ja no tots van amb cor­bata. Ja ho sé, només és una metàfora, una sim­pli­fi­cació infan­til, però deu ser força pode­rosa quan ha des­per­tat tan­tes reac­ci­ons i tan­tes pors. Hi ha par­tit, s'ini­cia el temps de la política.