Odi?

La política espa­nyola –també la cata­lana, que en part n'era filla– del segle XX s'explica en part, en gran part, per l'odi entre fac­ci­ons. I la d'abans també. I encara la de molt abans. Fins i tot el nom política no era sovint més que una excusa per jus­ti­fi­car domi­nis i hege­mo­nies entre odis. Odis entre clas­ses i odis també entre famílies o ètnies. Això pot ser­vir per enten­dre els epi­so­dis més dramàtics de la dar­rera guerra dita equi­vo­ca­da­ment civil. L'estesa va ser dramàtica. Una altra cosa és espi­go­lar qui odi­ava més, qui tenia més culpa o qui tenia més força. Entre odis, la força resulta deter­mi­nant. La força de la violència. Tot això en una soci­e­tat més ins­truïda, més cul­ti­vada, més rica i més digna, també en part més lliure, podria haver que­dat enrere. Però no és així. Hi ha odi de classe en les victòries i els com­por­ta­ments del Par­tit Popu­lar a Espa­nya. I n'hi ha també en aquells que, en nom de la “nova política”, només aspi­ren a arra­sar el PP. És l'espa­nyola una soci­e­tat d'odis que cal­ci­nen i que mai no se superen? Això sem­bla. Per això resulta tan gro­tesc que polítics, peri­o­dis­tes i per­so­nat­ges de les més altes ins­ti­tu­ci­ons hagin defi­nit la immensa xiu­lada a l'himne espa­nyol de dis­sabte com una exhi­bició d'odi. Odi? Allò era dis­crepància con­tra la impo­sició. Festa dels dèbils. Reacció davant la pre­potència. Odi? L'odi ha vin­gut després per part dels que sem­pre s'han sen­tit més forts. Que a Espa­nya, siguin els uns o els altres, segons els moments, són els que més odien.