La subrogació del triomf

Algú podria pen­sar que és exa­ge­rat que una ciu­tat rebi cui­ners i som­me­li­ers com si fos­sin els herois que tor­nen vic­to­ri­o­sos de la bata­lla. Donen de men­jar, de fet, ser­vei­xen plats, de fet, i, de fet, ells són els pri­mers de saber el que fan, sense diti­ram­bes. Per això algú ho podria tro­bar estrany. El bo del cas és que cap dels que dimarts eren a rebre'ls, a les por­tes de l'ajun­ta­ment de Girona, no pen­sava això. Perquè sabien que rere els Roca s'amaga l'excel·lència uni­ver­sal amb una menes­tral manera de fer, depu­rada fins a l'extrem de l'art. Just al con­trari de l'exa­ge­ració: els ciu­ta­dans que els van aplau­dir ho tro­ba­ven com la cosa més natu­ral del món, perquè no es trac­tava de retre home­natge (meres­cut, d'altra banda) sinó de ser partícips d'una joia col·lec­tiva. Com qui cele­bra una gesta espor­tiva, perquè en l'elogi dels tri­om­fa­dors hi ha implícita la subro­gació del tri­omf, és a dir, l'assumpció de la pro­esa com si fos pròpia. Aquest és un dels secrets del Celler. No es tracta només d'haver-hi anat i d'haver-hi men­jat el tim­bal de poma i foie o les postres làcties, i, doncs, d'agrair una cuina tan excelsa, sinó de pen­sar que, fins i tot no havent-la tas­tat mai, l'art culinària dels tres ger­mans passa a ser un patri­moni col·lec­tiu. Perquè els tens a tocar, perquè te'ls tro­bes al mer­cat, perquè des­pat­xen a la gela­te­ria, perquè dinen al bar de sem­pre, el dels celes­ti­als cala­mars a la romana, perquè exer­cei­xen sense tics aris­tocràtics l'ascensió al cel gas­tronòmic.

S'aca­ben els elo­gis. Per això no està mala­ment, en una set­mana on han tor­nat al cim (sem­pre hi seran), dedi­car-se més a les xifres que a la poe­sia. Mirin-se “El Celler de Can Roca: gene­rando valor en empre­sas de ser­vi­cios” (Libro­oks). És un estudi deta­llat i precís de Car­les Cabrera, engi­nyer de camins, sobre gestió i orga­nit­zació, sobre els perquès empre­sa­ri­als i comp­ta­bles del Celler. Aquí també hi ha una de les claus de l'èxit.