La sardana de les monges

Quan anem defi­nint el nou estat català, l'evidència diu que es vol acon­fes­si­o­nal i fins avançaríem en l'esquema de la laïcitat fran­cesa, en una pro­posta que segu­ra­ment acon­se­gui­ria un ampli con­sens. Amb tot, també és veri­tat la pro­cedència de la cul­tura cris­ti­ana euro­pea, que marca for­mes i tra­di­ci­ons com­ple­ta­ment assu­mi­des en el nos­tre dia a dia cul­tu­ral i social. I la pròpia història des­grana un munt d'eclesiàstics-polítics que for­men part del patri­moni irre­nun­ci­a­ble. Per bé o per mal, la quo­ti­di­a­ni­tat és prou com­plexa per bar­re­jar el diví i l'humà en difu­sos ter­ri­to­ris de fron­tera.

Algú escri­via que aquest país sem­pre ha anat dar­rere els hàbits, a vega­des amb ciris i a vega­des amb pals. Fins en oca­si­ons els ciris i els pals coin­ci­dien en la mateixa festa. Els avis ens expli­ca­ven històries de cape­llans rurals que, després de cele­brar missa i fer un bon esmor­zar, s'arro­man­ga­ven la sotana, aga­fa­ven el tra­buc i el matxo i es dedi­ca­ven a esto­ma­car lli­be­rals, diri­gint una par­tida de car­li­nots. L'atrac­tiu de la sotana era sufi­ci­ent i a Cata­lu­nya la car­li­nada ha dei­xat petja, si bé repar­tint els ous en els cis­tells de dreta i esquerra.

No fur­ga­rem gaire en el temps. Tot i dei­xar la ves­ti­dura talar al guarda-robes, l'aura dels cape­llans-obrers o dels teòlegs de l'alli­be­ra­ment ha exer­cit mag­ne­tisme i no cal anar gaire lluny per llis­tar eclesiàstics fent de par­la­men­ta­ris, alcal­des o regi­dors, pot­ser sense hàbit però man­te­nint el carisma. Tot s'acceptà, ja que es trac­tava del con­trapès de molts anys de col·labo­ra­ci­o­nisme amb l'altra riba. Era la praxi de la fe o només l'equi­li­bri de la balança? Interes­sant, però dei­xem la res­posta en sus­pens.

Ara, de cop i volta, dos hàbits dife­rents i dife­ren­ci­ats irrom­pen en la
vida pública, pre­ci­sa­ment pro­ce­dents de dues volun­tats con­tem­pla­ti­ves.
Negre (bene­dictí) o blanc (domi­nic) es con­fo­nen en la dis­po­sició de dues
dones que mai no pro­ta­go­nit­za­ran la con­fron­tació sinó que faran del món el seu claus­tre. Dues analítiques lec­to­res de l'Evan­geli, que les porta al ser­vei de la comu­ni­tat, a l'apro­pa­ment als
pobres i des­val­guts, al com­promís per la seva terra, de nai­xe­ment o d'adopció, i a la clara aposta a favor d'un canvi social que avanci cap a una soci­e­tat més justa.

del com­promís intel·lec­tual de Teresa For­ca­des a l'acti­visme social de Lucía Caram, les dues ger­ma­nes mon­ges no volen callar, tot i que saben que l'epis­co­pat no és gens recep­tor del seu com­por­ta­ment i que Roma és a prop, a un cop de pedra. Des de dis­cur­sos dife­rents, però com­ple­men­ta­ris, són cons­ci­ents de la fas­ci­nació dels seus plan­te­ja­ments i, pot­ser, de la seva figura; i fins m'atre­vi­ria a dir que intu­ei­xen l'afe­git d'encís que els dóna l'hàbit. I saben el que volen i quin és el ter­ri­tori on els cal jugar la par­tida. Dues mon­ges que no accep­ta­ran un no per res­posta i, segons diuen, fins estan dis­po­sa­des a arri­bar a la màxima auto­ri­tat ecle­sial.

“És a les nos­tres mans”, diu For­ca­des, men­tre la Caram es mou entre fogons. I fou entre fogons que Teresa d'Àvila, de la qual com­me­mo­rem cinc segles del nai­xe­ment, anà tre­nant la per­so­na­li­tat que la feu refe­rent. I, encara, totes elles amb l'incon­ve­ni­ent afe­git de ser dones (“els cal sub­missió”, diria algú) en una soci­e­tat feta i con­tro­lada pels homes. Pot­ser la bene­dic­tina haurà de dema­nar excedència i a la domi­nica li recla­ma­ran silenci claus­tral, però una i altra por­ten aire fresc a una Església i una soci­e­tat molt neces­si­ta­des de refe­rents. En pla­ces i car­rers s'escolta de rere­fons la sar­dana de les mon­ges.