Varufakis i l'oracle de Delfos

Ian­nis Varu­fakis és arro­gant, polèmic i des­tra­ler. Li cri­ti­quen el seu estil nego­ci­a­dor. Aquest minis­tre grec, resis­tent i hàbil, està con­si­de­rat un dels majors experts mun­di­als en teo­ria del joc. El minis­tre de finan­ces domina com parar el cop, fruit de l'ataràxia grega. I en sap.
Es con­fessa “pro­fes­sor d'eco­no­mia”, que no és el mateix que “eco­no­mista”. Té raó. No és equi­va­lent ser un pro­fes­sor d'art que un artista. Al seu web, l'enfant ter­ri­ble de les finan­ces gre­gues fa una pica­deta d'ull a qui s'hi deixa caure, i adver­teix: “Si ets maso­quista, pots anar a veure aquí el meu CV.” Escriu bé. Es mos­tra, però no es des­pu­lla. El seu peri­ple vital va
començar a Ate­nes el 1961. Amb sis anys va viure el cop d'estat dels coro­nels, que va enfos­quir la llum grega i la va fer caure en la dic­ta­dura neo­nazi. Varu­fakis ho recorda molt per dos motius: la manca de lli­ber­tat i el
con­ven­ci­ment que el progrés era pos­si­ble. Els seus pares el van enviar a
estu­diar a la Gran Bre­ta­nya. Anava per física, però va ado­nar-se que l'eco­no­mia mou el món del dis­curs polític. A la Uni­ver­si­tat d'Essex va ini­ciar
la car­rera. Es va pas­sar a matemàtiques. Ja que havia de tocar números, ho volia fer amb pro­pi­e­tat. I a par­tir d'aquí una bri­llant car­rera uni­ver­sitària l'ha dut d'Austràlia als Estats Units, fins tor­nar, com Ulis­ses, a la seva pàtria, havent vençut cíclops i medu­ses.

Varu­fakis des­perta pas­si­ons. Aquests dies, a Ate­nes la tensió és alta. Per part de grups radi­cals d'esquerra, l'han ata­cat men­tre sopava i rep ame­na­ces. La dreta vol­dria el seu cap. Les pin­ta­des al car­rer, la impaciència, les mani­fes­ta­ci­ons, seguei­xen tenyint d'indig­nació una capi­tal que no vol mar­xar d'Europa: ella, que la va crear! El mite d'Europa va néixer a l'illa grega de Creta, i els grecs t'ho recor­den, quan els insi­nues el con­cepte mala­gradós de Gre­xit. Camino per aquesta Ate­nes col­pi­dora i col­pida, i detecto males­tar enmig de tanta estra­nya bellesa. Però Syriza, tot i els seus pro­ble­mes interns, aguanta. I Varu­fakis resis­teix.

Varu­fakis no és una pito­nissa, ni pre­veu el futur. Però sem­pre pre­diu que el que li passi a Grècia no és res més que l'avant­sala del que suc­ceirà en altres indrets de la zona euro. Varu­fakis/Del­fos. Un fil ver­mell uneix aques­tes rea­li­tats gre­gues. L'ora­cle de Del­fos, dedi­cat a la serp Pitó, era un cen­tre impres­cin­di­ble en el món hel·lènic. S'hi con­sul­tava els déus, i de les res­pos­tes se'n deduïen acci­ons que podien ser molt deter­mi­nants. Apol·lo n'era el déu prin­ci­pal. El lloc, avui, és d'un cap­te­ni­ment agrest. El mont Parnàs estén el seu silenci còmplice, pre­nyat de tants secrets que van sor­tir de l'ora­cle, i dels quals no en saben ben res. És una zona difícil, allu­nyada dels fars turístics. Hi ha molt més silenci que sire­nes. Si Tsi­pras s'endú la impo­nent llum diàfana del Par­tenó, Varu­fakis és un suc­ces­sor de l'enigma Del­fos. Grècia peri­lla, però el país hel·lè no ha estat mai un llac plàcid. Del­fos n'és una metàfora. Aquest san­tu­ari pagà pot­ser conté el futur de Grècia, que és una altra manera de defi­nir el futur d'Europa.