Abaixa el diapasó

“Girona m'ena­mora”. Hi ha lemes que, d'esbi­ai­xada i sense lupa, poden fer bona fila, però esbu­de­llats amb la rauxa d'un cirurgià tor­rat alber­guen molta misèria. Quan algú que no ha pet­jat la ciu­tat de l'Onyar (ima­gi­nem que encara queda un inno­cent al·lèrgic a les flors i a les fires) entoma el lema per pri­mera vegada, l'entén en sen­tit ampli i men­tre esbossa un som­riure candi pensa en la ciu­tat com a orga­nisme viu, monu­men­tal, ple d'història i de cul­tura. Una senyora ciu­tat poblada de giro­nins encan­ta­dors que l'aco­lo­rei­xen. Doncs no! Aquest eslògan implora una bur­xada. Girona ena­mora, sí, quan és pedra silent, buida d'un parell d'espècies huma­noi­des: els giro­nuts/giro­nu­des i els giro­fins/giro­fi­nes. Alerta! No parlo dels giro­nins/giro­ni­nes, de la bona i bella gent que encara queda pel món, gent ama­ble, llisa, ria­llera i vital. Els giro­nuts són la tribu d'aban­de­rats de l'orgull (“som la capi­tal”) que collo­nen sense gràcia i es per­me­ten luxes his­triònics per ser més que el veí (“pobres, només han pogut anar sis dies a Bali”). El giro­nut és reumàtic, tan­cat, matus­ser, pro­vincià i res­clo­sit: no fa banyes des que el capellà li ho va pro­hi­bir, i s'afarta de garoi­nes perquè li van dir que feia ric (mal­grat que després tra­nuiti per­bo­cant-les men­tre esgrima un metrònom que oscil·la entre el cagum­tot i l'hòstia santa). Al car­rer deam­bu­len coll­torçats fitant genolls men­tre som­nien pas­sats orgiàstics al barri de la Barca. El girofí és el pesat que va mar­cat (de marca) de cap a peus: sem­bla l'espan­ta­o­cells d'un hort de pagès cre­a­tiu, però el pallús surt de casa con­vençut que enllu­erna. El girofí té apar­ta­ment a la platja, a la neu, una masia a la mun­ta­nya i un abo­na­ment a El Celler de Can Roca. Peter­pa­ne­gen fins als cin­quanta, però es casen amb giro­fi­nes que als vint anys ja cla­quen, ges­ti­cu­len, s'abi­llen i cavil·len com si tin­gues­sin l'edat del món. Al car­rer, tot per­fecte, oh deco­rat sense màcula. El giro­nut i el girofí viuen d'això, de dei­xar el veí com un drap brut així que gira cua. Vode­vi­lesc: ens els ima­gi­nem tots a Ultra­mort.