Opinió

Abans i ara

Des del 1968 fins ara, com han canviat
les coses! Suposo que
la Fira del Llibre
del 2004 hi va ajudar

“Temps era temps la nos­tra terra era un camí de mal pas­sar...”

Així començava una cançó d'aque­lles que, quan al fran­quisme ja se li començava a veure el final, es mirava de començar a ense­nyar a les cri­a­tu­res perquè apren­gues­sin una història de Cata­lu­nya més adi­ent al poble català que no pas aque­lles mons­tru­o­si­tats mani­quees, pro­vi­den­ci­a­lis­tes i dogmàtiques de pseu­do­història que s'havia fet a la seva mida el règim del gene­ralíssim Franco. Era un bon començament que als meus fills els va ser­vir, a més a més, per intro­duir-se a la llen­gua cata­lana i fins i tot aga­far-ne una fonètica accep­ta­ble.

M'ha vin­gut al cap perquè, mal­grat refe­rir-se a l'alta edat mit­jana, també podia simbòlica­ment apli­car-se als anys de mit­jan segle XX. Jo vaig tenir l'infi­nit pri­vi­legi de viure en un Mèxic ple de futur i de lli­ber­tats. Recordo el nos­tre direc­tor d'aquell liceu –Pre­pa­ratòria, se'n diu– en què, avançant-se al 1968 francès, l'únic que estava pro­hi­bit era pro­hi­bir... Mal­grat això, de Cata­lu­nya no se'n sabia pràcti­ca­ment res. Molta gent no tenia notícia ni tan sols que dels fills d'aquest país no se n'havia pas de dir “cataluños” ni que Bar­ce­lona fos el seu cap i casal. Els més ente­sos tenien clar que era una regió d'Espa­nya i molt pocs, gràcies exclu­si­va­ment a cata­lans exi­li­ats, albi­ra­ven que s'assem­blava a Yucatán perquè tenia una forta per­so­na­li­tat pròpia i no els agra­dava gaire això que els tit­lles­sin d'espa­nyols de pan­de­reta.

Recordo, per exem­ple, quan va venir a Gua­da­la­jara el Club de Fut­bol Bar­ce­lona, l'any 1964, que no hi va haver manera que els dia­ris no escri­gues­sin Barsa o Barza. Durant un àpat que els va ofe­rir als direc­tius i juga­dors l'esqui­fida colònia cata­lana, cridà l'atenció dels peri­o­dis­tes que la ban­dera que s'hi posà tingués qua­tre bar­res ver­me­lles.

Encara l'any 1992, els qui vàrem veure les olimpíades per tele­visió, sentírem més d'una vegada expli­car que aque­lles senye­res, que es veie­ren arreu, amb més fran­ges que el nor­mal es devien al desig de remar­car el seu sen­ti­ment espa­nyol... Cal dir que ja ales­ho­res hi va haver locu­tors que tenien la pel·lícula més clara i des­ta­ca­ren la presència d'aque­lles senye­res com una mos­tra d'un naci­o­na­lisme ixent. He de dir, per això, que un parell d'aquells xicots no feia massa que havien tre­ba­llat amb mi quan vaig tenir al meu càrrec la comu­ni­cació del minis­teri d'afers exte­ri­ors.

Com han can­viat les coses! Hores d'ara la gent s'aboca a les tele­vi­si­ons per veure jugar i gua­nyar el Barça, en porta samar­re­tes i altres insígnies, crida fra­ses en català i fins i tot engega algun ¡visca Cata­lu­nya! S'ha com­pro­vat que els blau­grana són més esti­mats que cap altre equip de la lliga espa­nyola, espe­ci­al­ment aquells que van de blanc, als quals tit­llen sovint de gat­xu­pins, que és una paraula força agres­siva.

Suposo que la Fira del Lli­bre del 2004 hi va aju­dar, i altres coses que s'han fet, però no s'ha de treure ni un pam de mèrit a qui el té gai­rebé tot: el poble català, que ha reei­xit d'aquesta manera i ha esde­vin­gut un refe­rent impor­tant pel que fa a molts i diver­sos exem­ples.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia